Blogia
el ladron de rosas

en un lloc molt lunyà...

Va notar com la veu tremolosa s’afeblia, quasi ja no la sentia va pressentir el degoteig tebi i suau de les llàgrimes rodolant en aquella mena de silenci.
Intentà acariciar-la, apropar la pell rasposa, ja gastada de la seva ma, intentà deturar el camí de la perla transparent que s‘estenia per la galta, inalterable esquivà el dit que fregava la pell de la cara, darrera tot un seguit de sentiments brillants van continuar baixant.
Si al menys hagués pogut ser allí, si al menys podes consolar-la, de ben segur l’hagués abraçat amb calor, amb la ma per sobre les espatlles recollint el braç per apropar-la cap a ell, al seu pit mostrant-l’hi amb el batec del seu cor com l’estimava.
Però no era així, la sort que els donava l’esperança que unia els seus camins entre milers i els ajuntava en un abraçada, alhora els enganyava. Els unia de la mateixa manera que els mantenia separats.

Noto como la voz temblorosa se debilitaba, ya casi no la oía, presintió el goteo tibio y suave de las lágrimas flotando en aquel silencio.
Intentó acariciarla, acercar la piel rasposa, ya gastada de su mano, intentó detener el camino de la perla transparente que se extendía por la mejilla, inalterable esquivó el dedo que frotaba la piel de la cara, tras ella, toda una serie de sentimientos brillantes continuaron bajando.
Si al menos hubiera podido estar allí, si al menos pudiera consolarla, seguro la hubiera abrazado con calor, con su mano por encima de la espalda recogiendo el brazo para acercarla hacia él, a su pecho mostrándole con el latido de su corazón como la estimaba. Pero no era así, la suerte que les daba esperanza, que unía sus caminos entre millares y les juntaba en una abrazada, a la vez los engañaba. Les unía del mismo modo que los mantenía separados.

1 comentario

Anónimo -

...como me hubiera gustado que ese inspirado abrazo, hubiese sido para mi...