Blogia
el ladron de rosas

Estiu bèl•lic

Per sort la desfeta de la esperança durà poc, la lluita s’imposava ressaltant valors ja quasi oblidats, el honor dels cavallers que lluitaven al seu costat era , sens dubte, el mes important ara. Per molts, el que havien de fer seria un gest inútil davant la importància de la confrontació, per ells resultava tan important a les seves vides.
Armats amb el que trobaren, bastons, pedres, el que fos per poder lluitar es van dirigir en un grup reduït al lloc del enfrontament, amagats es preparaven per sorprendre l’enemic augmentant les possibilitats d’èxit.
Feia calor, la pols es ficava a la gola i costava respirar, l’enemic tardava es feia pregar no sabien si certament vindrien o tan sols era una tàctica, aguantaven, el sofriment premiava amb el triomf i ells ho necessitaven.
La calor ja començava a ser insuportable, el sol escalfava deixant caure la suor per la pell de qui gosava exposar-s’hi. Patia per els seus companys, tan sols calia esperar el moment i caure sobre l’enemic per sorpresa inutilitzant les seves defenses, però el fracàs de la missió semblava imminent.
El moment esperat havia arribat, la calor augmentava i la pols s’escampava gracies a un aire calent que no deixava respirar. Un crit esgarrifós va travessar el lloc on eren, els valents cavallers es giraren pàl•lids, confosos al sentir el crit per on no s’ho esperaven, un d’ells s’alçà. El miraven sorpresos, sabent que el crit no deixava dubte, que anava per ell, decebut es dirigí a tots ells amb veu baixa “ es la mare, no em deixa jugar amb vosaltres, no se com m’ha descobert” i va marxar corrents en direcció a les cases.

Por suerte la derrota de la esperanza duro poco, la lucha se imponía resaltando valores ya casi olvidados, el honor de los caballeros que luchaban a su lado era, sin duda, lo mas importante ahora. Para muchos, lo que iban a hacer era un gesto inútil ante la importancia de la confrontación, para ellos resultaba tan importante en sus vidas. Armados con el que encontraron, bastones, piedras, lo que fuera para poder luchar se dirigieron en un grupo reducido al lugar del enfrentamiento, escondidos se preparaban para sorprender al enemigo aumentando así las posibilidades de éxito.
Hacía calor, el polvo se introducía en la garganta y costaba respirar, el enemigo tardaba se hacía rogar no sabían si ciertamente vendrían o tan sólo era una táctica, aguantaban, el sufrimiento premiaba con el triunfo y ellos lo necesitaban.
El calor ya empezaba a ser insoportable, el sol calentaba dejando caer el sudor por la piel de quien osaba exponerse a el. Padecía por sus compañeros, tan sólo hacía falta esperar el momento y caer sobre el enemigo por sorpresa inutilizando sus defensas, pero el fracaso de la misión parecía inminente.
El momento esperado había llegado, el calor aumentaba y el polvo se diseminaba gracias a un aire caliente que no dejaba respirar. Un grito escalofriante atravesó el lugar dónde estaban, los valientes caballeros se giraron pálidos, confundidos al oír el grito por dónde no se lo esperaban, uno de ellos se alzó. Le miraron sorprendidos, a sabiendas de que el grito no dejaba duda, que iba por él, decepcionado se dirigió a todos ellos en voz baja “es mi madre, no me deja jugar con vosotros, no se como me ha descubierto” i se marchó corriendo en dirección a las casas.

0 comentarios