esguinç lleu
Sota un finestral que s’allarga cap al sostre, hi ha dues cadires, semblen còmodes amb el respatller de plàstic però el seient de roba. Coixí negre sobre potes i braços cromats, llueixen influenciats per les llums soterrades al sostre.
Del costat dret, queda una cadena de butacóns també foscos i baixos. El conjunt evidencia l’espera.
El gel clínic em crema la pell mentre es retrasa l’atenció mèdica, escolto per casual atenció a la veu d’una infermera el motiu. Un accident possiblement lleu del pare, ocupa la metgessa.
Un noi envaeix la cadena de butaques, te una presencia dura i violenta, es presenta sense parlar, amb una mirada seca n’hi ha prou, m’incomoda.
Potser el meu afebliment o el desavantatge físic en que em trobo, em posa a la defensiva.
El gel ja no crema, la visió dels dits me’l presenta tou com un coixí d’aigua.
El noi s’estira sobre els butacóns i n’ocupa tota la cadena, treu l’aparell de telefon portàtil i juga, mostra un dit enguixat que tranquilitza.
Entra un home, vesteix de verd, uniformat però sense tenir res a veure amb cirurgia, el calçat i la pols el delata. Ens observa, el noi s’incorpora deixant lliure dues de les butaques, l’home avança unes passes i es deixa caure amb decisió.La butaca aguanta tot i la corpulència, el noi segueix immers en l’aparell.
Durant tota l’estona s’escolta la veu de la recepcionista, l’acompanya el dolor atenuat pel gel.
Les agulles del rellotge avancen quatre passes, l’home mira enlloc i tot arreu amb les dues mans posades als genolls, el noi immers en silenci, jo observo l’espera.
Les mostres de dolor se m’escapen per la cara sense consciencia, l’home mostra amabilitat i comenta:
_ Deu fer mal això, només de veure’t ja pateixo...
Contesto sense anim i això destrueix tota possibilitat de conversa, s’escolta moviment al passadís, l’home somriu.El noi alça la mirada sense moure el cos i torna a l’aparell.
Amb saltirons arrossegats, avanço cap el despatx del doctor, una infermera divertida es commou i amb la veu em limita la velocitat, no se si he de riure, només la miro i avanço lentament.
Em repenjo a la cadira, bessona de les que hi ha a la sala d’espera, demanen que segui. Ell comenta l’informe, pregunta i torna a parlar, jo responc amb monosilabs i silenci. Ordena.
_ Aixecat i seu a la llitera.
Obeeixo, l’infermera divertida em treu el gel m’entre remuga quelcom sobre el canvi d’estat del mateix.Entra la doctora, seu allà on jo era.
Els dos metges parlen entre ells i s’obliden de mi en mans de l’infermera, parlen del pare, deu ser molt gran per l’aspecte d’ella. Torna a manar.
_ Aixecat i acompanya-la, senyala l’infermera.
Ella somriu amb la meva sabata a la mà, em mira. Ell altra cop.
_ Plaques, aquesta vegada l’ordre es per l’infermera.
La metgessa esta massa preocupada pel pare, passo pel seu costat i em travessa la cama amb la mirada,sense veure-la.
M’acompanya, m’indica amb la meva sabata, travessem una porta que la deformació professional em fa veure malmesa, a la nova estança apareix una maquina amb una mena d’objectiu encarat a sobre d’una taula metal.lica, sento l’home de verd que se’n va alçant la veu, sota les instruccions de l’infermera divertida em col.loco sobre la taula de l’aparell.
No puc evitar d’observar l’edat de la maquina, em sorprèn que funcioni.
Quedo sol, assegut a la taula miro el voltant, la porta ja no sembla malmesa per l’us, tot plegat es una il.lusió.Tota l’habitació esta folrada amb algun material metal.lic, passa divertida pel meu davant amb dues radiografies, em proposa l’espera.
Una pintura gris de poc gust amaga les planxes metal.liques a les portes, el color blanc es per les parets, el terra verd pedra. Tot de bonys sobreposats les descobreixen amagades, accentuen l’edat de tot plegat. Em sorprèn que funcioni.
Ara el doctor, mes afable, m’explica l’abast de la ferida. L’infermera m’ha envenat amb compte, les instruccions sobre com havia de tractar el peu, no deixaven de sortir de la seva boca.
Segut a una de les bessones noto la pressió del venatge i perdo l’atenció sobre el doctor. Insisteix, vol saber que ha passat.
Recordo, l’escala... la feina acabada... he de baixar. La pressió no cedeix, no em fa notar el dolor, però molesta.
Decideix que m’he torçat el turmell baixant de l’escala, hi afegeix una relliscada, moviment forçat lateral i una deformació prominent que apareix sota la pell, líquids en diu. Recordo, dolor i la por que creix amb la inflamació. Esquinç lleu.
La meva llibertat de moviments pertany a unes crosses de préstec, la falta de practica em deixa ridícul davant d’ells, només somriuen. Intento mantenir-me dret entre recomanacions.
Apareix la doctora, ara si amb l’uniforme de treball, mes consells.Assenteixo amb el cap, em desentenc i em recrimina.
A recepció la burocràcia, la pressió em molesta però el dolor es mitigat, les dades s’il.luminen a la pantalla al temps d’esmentar-les. El doctor reacciona, m’ha portat medicament i aigua.
Ocupo el mateix lloc, les agulles del rellotge s’han descomptat , hi ha un finestral que s’allarga cap al sostre i al davant dues cadires, ara reconec bessones d’un altra. Soc a la sala on la cadena de butacons esta ocupada per un noi amb el dit trencat, amb l’única distracció del seu telefon.Entra un home amable de verd, pren seient i comenta amb la mirada la novetat del meu peu.
He d’esperar per la meva mobilitat frustrada, la pressió ara em fa mal i no se com he de posar la cama.
El noi abandona el seu posat malcarat, aparta l’aparell i mira cap a la porta, l’home somriu i no diu res. Entra l’infermera amb mitges de colors i m’escridassa sense alçar la veu, per no fer cas de reiterades instruccions ja oblidades.
L’amabilitat torna a la cara del home, l’aparell torna a captivar el malcarat.
Esperar, em fa mal la pressió d’un venatge que he de conservar quinze dies.
1 comentario
Mujer de Humo -