Blogia
el ladron de rosas

recordant avergonyit

Semblava fàcil d’acabar amb el sofriment per una persona extremadament romàntica com ell, va ser un dia desprès de que s’acabessin les vacances quan ja portava un temps pensant el perquè, el com podia haver passat, que hagués passat si... .
Dalt la cistella d’una grua que feia servir per treballar pensava, feia fred i no es trobava encara del tot refet per enfrontar-se a les dificultats quotidianes de la feina, despistat, va deixar el camió una mica separat de la façana i per col•locar la grua al seu lloc era necessari pujar-la del tot i girar en rodó tot el cos.
Sense pensar-ho mes accionà la palanca i la grua arranca fent un moviment sec, desprès suavitzat per la continuïtat s’enfila amunt, en principi l’alçada no havia estat mai un problema per ell així que no creia que fos una qüestió de vertigen la que el va fer pensar en caure. Mentre la grua pujava observava com els arbres quedaven a sota seu i les finestres dels tres pisos anaven passant, un cop dalt, ja per damunt la teulada admirava la grandesa d’aquell paisatge, desconegut per la novetat del punt de vista, tot i haver passat infinitat de vegades l’aspecte que l’hi donava l’alçada era encisador.
La fredor de l’aire el tallava i la llum del sol era esmorteïda pels espessos núvols que amenaçaven pluja, de cop i va pensar, tenia una llàgrima que rodava lentament per la galta quan en mirar cap baix es va accelerar per precipitar-se al buit, al imaginar l’esclat de la llàgrima al tocar terra va dir en veu alta " així s’acaba tot, es molt fàcil " la reacció següent va ser posar-se a plorar, per sort l’alçada i el control de la maquina l’hi proporcionava la intimitat que requeria el moment, no calia donar explicacions, plorava desconsoladament potser sense sentit no plorava per no ser capaç de saltar, ni tan sols per la relació perduda, va plorar de ràbia, va plorar pel fet de pensar en posar fi a la seva vida, s’hagués bufetejat només per pensar-ho.
Un cop recuperat ja acabada la feina, mentre el seu company recollia les eines, va mirar al terra mes o menys allà on semblava que podia haver esclatat la llàgrima, va sospirar profundament, va ser llavors que pensant en el suplici de la separació tenia la ferma convicció de que ho superaria.
Els dies següents els va passar ideant la manera de oblidar el fet en qüestió, l’avergonyia haver pensat seriosament en una mort no natural.

Parecía fácil acabar con el sufrimiento para una persona extremadamente romántica como él, fue un día después de que acabaran las vacaciones cuando ya llevaba tiempo pensando el porqué, el cómo podía haber pasado, que hubiera pasado si....
Encima de una grúa que hacía servir para trabajar pensaba, hacía frío y no se encontraba todavía del todo rehecho para enfrentarse a las dificultades cotidianas del trabajo, despistado, dejó el camión algo separado de la fachada y para colocar la grúa en su lugar era necesario subirla del todo y girar en redondo todo el cuerpo. Sin pensarlo mes accionó la palanca y la grúa arranco haciendo un movimiento seco, después suavizado por la continuidad subía arriba, en principio la altura no había sido nunca un problema para él no creía que fuera una cuestión de vértigo lo que le llevo a pensar en caer.
Mientras la grúa subía observaba como los árboles quedaban debajo suyo y las ventanas de los tres pisos iban pasando, una vez arriba, desde el tejado admiraba la grandeza de aquel paisaje, desconocido por la novedad del punto de vista, todo y haber pasado infinidad de veces por allí el aspecto que le daba la altura era encantador.
La frialdad de el aire le cortaba y la luz del sol era amortiguada por las espesas nubes que amenazaban lluvia, entonces fue cuando lo pensó, tenía una lágrima que rodaba lentamente por la mejilla cuándo al mirar hacia abajo esta se aceleró para precipitarse al vacío, imaginar el estallar de la lágrima al tocar tierra pensó en voz alta “así se acaba todo, es muy fácil” la reacción siguiente fue ponerse a llorar, por suerte la altura y el control de la maquina le proporcionaba la intimidad que requería el momento, no hacía falta dar explicaciones, lloraba desconsoladamente quizás sin sentido, no lloraba por no ser capaz de saltar, ni siquiera por la relación perdida, lloró de rabia, lloró por el hecho de pensar en poner fin a su vida, se hubiera abofeteado sólo por pensarlo. Una vez recuperado ya finalizado el trabajo, mientras su compañero recogía las herramientas, miró al suelo, mas o menos allí dónde parecía que podía haber estallado la lágrima, suspiró profundamente, fue entonces que pensando en el suplicio de la separación tuvo la firme convicción de que lo superaría. Los días siguientes los pasó ideando la manera de olvidar el hecho en cuestión, le avergonzaba haber pensado seriamente en una muerte no natural

1 comentario

Dora -

No et sorprèn que, amb el morbós que és el tema dels suïcidis, no se'n parli més (especialment tenint en compte la gran bassa d'informació brossa que hi ha en els mitjans de comunicació). Té un sentit. Els psicòlegs estan convençuts que donar una notícia sobre un suïcidi indueix a la resta de gent a pensar-hi...
Espero que el teu personatge estigui bé... crec que té un gran avantatge, ell en sap la causa i atacant la causa pot eliminar la intenció.