Blogia
el ladron de rosas

roses seques

De nou...

Durant temps, per l’increment d‘obligacions i  falta de comunicació, oblidava  les roses  al  assecar dels camins. Perdia doncs dia rere dia la vellesa dels pètals i l’olor de les flors, en intentar recordar les imatges i els sons, els sentiments es barallaven dins la seva ment, es preguntava si començar de nou valdria la pena.  

cartes anonimes

Feia tant temps que no parlaven, suposava esvaït el interès imaginant-la ocupada en altres nàufrags més eloqüents, li entristia no tornar a veure aquells ulls foscos.
Sentia perdre la oportunitat de conèixer-la, de parlar-hi i potser poder acariciar-la. Sentia no ser com desitjaria ser, lliure de sentiments, lliure de petons no oblidats.
De tant en tant els seus pensaments desapareixien, la ment quedava en blanc i el temps es deturava, solsament llavors la imaginació li permetia arribar a veure que hagués succeït si no hagués ocorregut, si ella estigués encara al seu costat.
“…Despert en una tarda solejada, després del menjar m’agrada llegir en la terrassa. Acostumo a quedar-me dormit, suposo que és el cansament.
És tard i he d’anar a treballar, m’aixeco amb presses, recollint la tassa de cafè que sempre prenc després de menjar i m’acompanya dins la lectura. Obro la porta, començo a baixar les escales. Una música s’escolta a la cuina, és la ràdio, li agrada escoltar-la mentre fa feina. M’apropo a poc a poc, no m’ha sentit i no pressenteix que soc a prop, entro amb sigil i el gos em mira, mou el que li queda de cua, és graciós com remou el cos per fer ballar el ridícul monyó que li va deixar el seu antic amo, ella no s’adona de res i aprofito per a llançar-me a la seva cintura.
_“Hola, pensava que t’havies dormit, com no baixaves” murmura prop de la meva oïda esperant un petó, acaricio la seva galta amb els meus llavis i em solto de la seva cintura declarant que em vaig al treballar.
El gos segueix agitant-se, aixecant les seves dues potes davanteres d’un salt cap a ella sembla imitar la meva abraçada, els dos somriem mentre jo recullo les meves coses i m’aparto, després altre petó i em marxo…”
Entre records i il•lusions construïa una ficció que l’absorbiria totalment, però no deixava de ser tan sols un somni, un miratge relatat, ni tan sols podia afirmar que succeiria així en el cas que succeís.
Li dolia pensar que potser no la coneixia, que durant tots aquests anys havia estat fingint i que al final arribà l’engany. Preferia pensar que solament havia succeït el que tenia que passar tard o d’hora.
Sempre quedaria quelcom de bo en tot això, aquells ulls foscos que es van gravar en la seva ment i solament va poder veure’ls gràcies a la tristesa que cridà l’atenció de la seva propietària, el dia que la va conèixer.
Ara després del temps passat no pretenia recuperar res, tan sols volia escriure.

Hacia tanto tiempo que no hablaban, suponía desvanecido el interés imaginándola ocupada en otros náufragos más elocuentes, le entristecía no volver a ver aquellos oscuros ojos.
Sentía perder la oportunidad de conocerla, de hablarla y quizás poder acariciarla.
Sentía no ser como desearía ser, libre de sentimientos, libre de besos no olvidados.
De vez en cuando sus pensamientos desaparecían, la mente quedaba en blanco y el tiempo se detenía, solo entonces la imaginación le permitía llegar a ver que hubiera sucedido si no hubiera ocurrido nada, si ella estuviera aun a su lado.
“…Despierto en una tarde soleada, después de la comida me gusta leer en la terraza. Acostumbro a quedarme dormido, supongo que es el cansancio.
Es tarde y debo ir a trabajar, me levanto con prisas recogiendo la taza de café que siempre tomo tras comer i me acompaña en la lectura, abro la puerta, empiezo a bajar las escaleras. Una música se oye en la cocina, es la radio, le gusta escucharla mientras hace faenas.
Me acerco despacio, no me ha oído y no presiente que estoy cerca, entro con sigilo el perro me mira y mueve lo que le queda de rabo, es gracioso como remueve el cuerpo para hacer danzar el ridículo muñón que le dejó su antiguo amo, ella no se da cuenta de nada y aprovecho para lanzarme a su cintura.
_“Hola, pensaba que te habías dormido, como no bajabas” murmura cerca de mi oído esperando un beso, acaricio su mejilla con mis labios y me suelto de su cintura declarando que me voy al trabajar.
El perro sigue agitándose, levantando sus dos patas delanteras de un salto hacia ella parece imitar mi abrazo, los dos sonreímos mientras yo recojo mis cosas y me aparto, luego otro beso y me marcho…”
Entre recuerdos e ilusiones construía una ficción que le absorbería totalmente, pero no dejaba de ser tan solo un sueño, un espejismo relatado, ni siquiera podía afirmar que sucedería así en el caso de que sucediera.
Le dolía pensar que quizás no la conocía, que durante todos estos años había estado fingiendo y que al final llego el engaño. Prefería pensar que solo había sucedido lo que tenia que pasar tarde o temprano.
Siempre le quedaría algo bueno de todo esto, aquellos ojos oscuros que se grabaron en su mente y solo pudo verlos gracias a la tristeza que llamo la atención de su dueña, el día en que la conoció.
Ahora después del tiempo pasado no pretendía recuperar nada, tan solo quería escribir

Estiu bèl•lic

Per sort la desfeta de la esperança durà poc, la lluita s’imposava ressaltant valors ja quasi oblidats, el honor dels cavallers que lluitaven al seu costat era , sens dubte, el mes important ara. Per molts, el que havien de fer seria un gest inútil davant la importància de la confrontació, per ells resultava tan important a les seves vides.
Armats amb el que trobaren, bastons, pedres, el que fos per poder lluitar es van dirigir en un grup reduït al lloc del enfrontament, amagats es preparaven per sorprendre l’enemic augmentant les possibilitats d’èxit.
Feia calor, la pols es ficava a la gola i costava respirar, l’enemic tardava es feia pregar no sabien si certament vindrien o tan sols era una tàctica, aguantaven, el sofriment premiava amb el triomf i ells ho necessitaven.
La calor ja començava a ser insuportable, el sol escalfava deixant caure la suor per la pell de qui gosava exposar-s’hi. Patia per els seus companys, tan sols calia esperar el moment i caure sobre l’enemic per sorpresa inutilitzant les seves defenses, però el fracàs de la missió semblava imminent.
El moment esperat havia arribat, la calor augmentava i la pols s’escampava gracies a un aire calent que no deixava respirar. Un crit esgarrifós va travessar el lloc on eren, els valents cavallers es giraren pàl•lids, confosos al sentir el crit per on no s’ho esperaven, un d’ells s’alçà. El miraven sorpresos, sabent que el crit no deixava dubte, que anava per ell, decebut es dirigí a tots ells amb veu baixa “ es la mare, no em deixa jugar amb vosaltres, no se com m’ha descobert” i va marxar corrents en direcció a les cases.

Por suerte la derrota de la esperanza duro poco, la lucha se imponía resaltando valores ya casi olvidados, el honor de los caballeros que luchaban a su lado era, sin duda, lo mas importante ahora. Para muchos, lo que iban a hacer era un gesto inútil ante la importancia de la confrontación, para ellos resultaba tan importante en sus vidas. Armados con el que encontraron, bastones, piedras, lo que fuera para poder luchar se dirigieron en un grupo reducido al lugar del enfrentamiento, escondidos se preparaban para sorprender al enemigo aumentando así las posibilidades de éxito.
Hacía calor, el polvo se introducía en la garganta y costaba respirar, el enemigo tardaba se hacía rogar no sabían si ciertamente vendrían o tan sólo era una táctica, aguantaban, el sufrimiento premiaba con el triunfo y ellos lo necesitaban.
El calor ya empezaba a ser insoportable, el sol calentaba dejando caer el sudor por la piel de quien osaba exponerse a el. Padecía por sus compañeros, tan sólo hacía falta esperar el momento y caer sobre el enemigo por sorpresa inutilizando sus defensas, pero el fracaso de la misión parecía inminente.
El momento esperado había llegado, el calor aumentaba y el polvo se diseminaba gracias a un aire caliente que no dejaba respirar. Un grito escalofriante atravesó el lugar dónde estaban, los valientes caballeros se giraron pálidos, confundidos al oír el grito por dónde no se lo esperaban, uno de ellos se alzó. Le miraron sorprendidos, a sabiendas de que el grito no dejaba duda, que iba por él, decepcionado se dirigió a todos ellos en voz baja “es mi madre, no me deja jugar con vosotros, no se como me ha descubierto” i se marchó corriendo en dirección a las casas.

ella

Ella no pertanyia al seu mon, aparegué de forma inesperada entre paraules i llum. Desconcertava la manera de viure del seu gènere, l’hi produïa un cert sentiment de temor davant la incertesa del final de la seva existència, dalt al terrat, s’amagava al racó que quedava entre l’escala, es protegia del fred.
Amb el temps van conèixer la saviesa dels cossos, es barrejaven anuats pell amb pell, ella recordava dies d’inexperiència e intimitat vergonyosa on el sols fregar de les mans l’eriçava.
Estripava el cor escollint els sentiments purs entre runes de records, com una indigent cercava desfetes d’esperit alçant el trofeu retrobat i mostrar-ho a la massa, ressorgia de nou mes forta.

Ella no pertenecía a su mundo, apareció de forma inesperada entre palabras y luz. Desconcertaba la manera de vivir de su género, le producía un cierto sentimiento de temor ante la incertidumbre del final de su existencia, arriba a la azotea, se escondía en el rincón que quedaba entre la escalera, se protegía del frío.
Con el tiempo conocieron la sabiduría de los cuerpos, se mezclaban anudados piel con piel, ella recordaba sus días de inexperiencia e intimidad vergonzosa dónde el solo frotar de las manso la erizaba.
Desgarraba el corazón escogiendo los sentimientos puros entre escombros de recuerdos, como una indigente buscaba deshechos de espíritu alzando el trofeo reencontrado y mostrándolo a la masa, resurgía de nuevo más fuerte.

Records a la tassa

La decadència del local es reflectia en racons greixosos, bruts per anys d’existència i l’aspecte deteriorat contrastava amb aquella decoració digna, quasi luxosa que mostrava amb imaginació els moments de gloria viscuda.
Arribava en aquell cafè per casualitat, el destí en el qual no creia , el va empènyer aquell dia cap aquella taula al interior del local, reservada de les mirades del exterior. Era plena d’esgarrapades i cremades de cigarreta, com torturada en el seu cos de fusta.
Va seure a la cadira i repenjà els braços a sobre la taula, la va notar calenta, algú l’acabava de deixar i encara feia olor a menjar, aquell olor típic que es barreja amb el fum del tabac.
Des de la posició on era distingia, entre boires que emergien de les taules ocupades, la lluentor d’un aparell que la curiositat demanava que era. Cilíndric, auster, amb una aixeta platejada s’alçava per sobre dels caps dels clients, demanà a la cambrera que era.
Va contestar que era un escalfador per xocolata, ell amb golafreria s’imaginava el interior del aparell ple de xocolata, tombant i bullint en un deliciós ball. La noia en veure com la curiositat l’hi regalimava a la boca, va oferir-l’hi amb insistent amabilitat un tast del dolç.
Feia molt temps que no menjava xocolata desfeta, feia memòria de l’últim cop que va sentir l’escalfor de una tassa a les mans i s’embrutava els llavis de color marron. Retrobà perdut en el temps el sabor de la xocolata, regalada sobre la llengua omplia el paladar de gust i la ments d’imatges d’infantesa. Recordava de petit, quan encara eren dies d’escola, com per alguna raó festiva els donaren per berenar coca amb sucre i xocolata desfeta, ressorgia amb aquell tast la felicitat d’un nen que podia repetir la seva golafreria un got rere un altra, les imatges arribaven a la ment nomes amb l’olor que emergia de la tassa. Un cop buida, amb delicadesa la deixava sobre la taula, llepant-se els llavis pensava que en podia demanar mes, era deliciosa, però recorda el nen que havia estat i recorda el mal de panxa de l’endemà, somrriguè.

La decadencia del local se reflejaba en rincones grasientos, sucios por los años de existencia y su aspecto deteriorado contrastaba con aquella decoración digna, casi lujosa que mostraba con imaginación los momentos de gloria vivida.
Llego a aquel café por casualidad, el destino en el cual no creía, le empujó aquel día hacia aquella mesa en interior del local reservada de las miradas del exterior. Estaba llena de arañazos y quemaduras de pitillos, como torturada en su cuerpo de madera.
Se sentó en la silla y apoyo los brazos encima de la mesa, la notó caliente, alguien la acababa de dejar y todavía hacía olor a comida, aquel olor típico que se mezcla con el humo del tabaco.
Desde la posición dónde estaba distinguía, entre nieblas que emergían de las mesas ocupadas, el brillo de un aparato que la curiosidad preguntaba que era. Cilíndrico, austero, con un grifo plateado se alzaba por encima de las cabezas de los clientes, preguntó a una camarera que era. Contestó que era un calentador para chocolate, él goloso se imaginaba el interior del aparato lleno de chocolate, tumbando y hirviendo en un delicioso baile. La chica al ver como la curiosidad le salivaba en la boca, ofreció con insistente amabilidad probar el dulce. Hacía mucho tiempo que no comía chocolate deshecho, hacía memoria de la última vez que sintió la calentura de una taza en las manos y se ensuciaba los labios de color marrón.
Reencontró perdido en el tiempo el sabor del chocolate, regalada sobre la lengua llenaba el paladar de gusto y la mente de imágenes de niñez. Se acordaba de pequeño, cuando todavía eran días de escuela, como por alguna razón festiva les dieron para merendar torta con azúcar y chocolate deshecho, resurgía con aquella taza la felicidad de un niño que podía repetir su glotonería un vaso tras un otro, las imágenes llegaban a la mente tan solo con el olor que emergía de la taza. Una vez vacía, con delicadeza la dejaba sobre la mesa, lamiéndose los labios pensaba que podía pedir mas, estaba deliciosa, pero recuerdo el niño que había sido i recuerdo el dolor de estómago del día siguiente, sonrió.

impediments

Desprès de no poder escriure durant una temporada tornava a ser allí, davant la pantalla, estar desconnectat donava temps per descansar, temps per tot.
Ara potser començava de nou, un cicle finalitzava i en començava un altra, aparentment semblava mes animat calia esperar que el temps expliques la veritat.

Esperava quiet

Es quedà aturat, com si esperes que algú arribes darrera seu, el carrer feia olor de terra mullada sota la foscor. Els fars d’un cotxe il•luminaren la seva figura allà palplantat, les ombres corrien d’un extrem a l’altra de la cara, la llum descrivia la seva ridícula posició.
Quiet casi sense respirar quedava immòbil a la obscuritat del carrer, l’aigua de pluja que perfumava l’ambient, s’havia acumulat en tolls a la tarda i ara amenaçava esquitxar-lo sota la pressió del cautxú d’algun vehicle de rapida conducció. El fet no aparentava preocupar-lo seguia estàtic al mateix lloc.
Apareixia llavors el conductor temerari que accelerant entre les cases aixecà retornant al cel el líquid ja fangós, irremeiablement la gravetat s’encarregava de portar a la seva original posició l’element aquós, aquest cop impregnava l’estàtua humana en la que s’havia convertit tot esperant el retorn.
Regalimava freda sobre la pell de la cara, tacava molla la roba, despertar cruel.
Es mirà la camisa tacada i eixugà la cara amb les mans, moviments inicials que arrencaven a caminar sense esma cap enlloc definit, però que sempre el portaven a casa.

Se quedó parado, como si esperase que alguien llegara detrás de él, la calle hacía olor a tierra mojada bajo la oscuridad. Los faros de un coche iluminaron su figura allá plantado, las sombras corrían de un extremo al otro de la cara, la luz describía su ridícula posición.
Quieto casi sin respirar quedaba inmóvil en la oscuridad de a pie, el agua de lluvia que perfumaba el ambiente, se había acumulado en charcos por la tarde y ahora amenazaba salpicarlo bajo la presión del caucho de algún vehículo de rápida conducción. El hecho no aparentaba preocuparlo mucho, seguía estático en el mismo lugar.
Aparecía entonces el conductor temerario que acelerando entre las casas levantó devolviendo al cielo el líquido ya fangoso, irremediablemente la gravedad se encargaba de traer a su original posición el elemento acuoso, esta vez impregnaba la estatua humana en la que se había convertido en espera del regreso.
Se escurría fría sobre la piel de la cara, manchaba la ropa, despertar cruel.
Miró la camisa manchada y secó la cara con las manos, movimientos iniciales que arrancaban a andar sin ánimo, hacia ninguna parte definida, pero que siempre le llevaban a casa.

tufo

Negre, color predominant, l’hi començava per sota dels ulls com si portes una màscara o una caputxa que s’escampava per l’esquena fins a la cua amb un collaret blanc, fent joc amb les sabates. L’animal era recollit d’un container d’escombreries i el seu llinatge deia amb la seva olor, feia molta pudor la noia que l’hi va portar el va batejar com a "Tufo"....

Negro, color predominante, empezaba por debajo de sus ojos como si tuviera una máscara o una capucha que se esparcía por la espalda hasta la cola, con un collar blanco haciendo juego a sus zapatos. El animal recogido en un container de basuras destacaba su linaje con su olor, hacía mucho olor, la chica que se lo trajo lo bautizó como "Tufo"....

un any passa depressa

Ja feia un any , el temps passava molt apressa, el oblit aclaparava la ruptura.
Va deixar passar el temps sense voler descobrir el mon de nou, fins que un dia els ulls s’obrien de manera excèntrica, amb ganes de tombar.
Desapareixien pors e inseguretats, apareixien nous motius per viure, reconegué el seu egoisme envers la resta del mon.

Un año, hacia ya un año que la creencia de la felicidad duradera desaparecía, con excusas y adornos románticos ensarto mi músculo cardiaco en el florete bucal.
Sin dejar paso a ninguna posible solución al conflicto, ni tan solo dejo que hubiera conflicto, simplemente lo dejo.

recordant avergonyit

Semblava fàcil d’acabar amb el sofriment per una persona extremadament romàntica com ell, va ser un dia desprès de que s’acabessin les vacances quan ja portava un temps pensant el perquè, el com podia haver passat, que hagués passat si... .
Dalt la cistella d’una grua que feia servir per treballar pensava, feia fred i no es trobava encara del tot refet per enfrontar-se a les dificultats quotidianes de la feina, despistat, va deixar el camió una mica separat de la façana i per col•locar la grua al seu lloc era necessari pujar-la del tot i girar en rodó tot el cos.
Sense pensar-ho mes accionà la palanca i la grua arranca fent un moviment sec, desprès suavitzat per la continuïtat s’enfila amunt, en principi l’alçada no havia estat mai un problema per ell així que no creia que fos una qüestió de vertigen la que el va fer pensar en caure. Mentre la grua pujava observava com els arbres quedaven a sota seu i les finestres dels tres pisos anaven passant, un cop dalt, ja per damunt la teulada admirava la grandesa d’aquell paisatge, desconegut per la novetat del punt de vista, tot i haver passat infinitat de vegades l’aspecte que l’hi donava l’alçada era encisador.
La fredor de l’aire el tallava i la llum del sol era esmorteïda pels espessos núvols que amenaçaven pluja, de cop i va pensar, tenia una llàgrima que rodava lentament per la galta quan en mirar cap baix es va accelerar per precipitar-se al buit, al imaginar l’esclat de la llàgrima al tocar terra va dir en veu alta " així s’acaba tot, es molt fàcil " la reacció següent va ser posar-se a plorar, per sort l’alçada i el control de la maquina l’hi proporcionava la intimitat que requeria el moment, no calia donar explicacions, plorava desconsoladament potser sense sentit no plorava per no ser capaç de saltar, ni tan sols per la relació perduda, va plorar de ràbia, va plorar pel fet de pensar en posar fi a la seva vida, s’hagués bufetejat només per pensar-ho.
Un cop recuperat ja acabada la feina, mentre el seu company recollia les eines, va mirar al terra mes o menys allà on semblava que podia haver esclatat la llàgrima, va sospirar profundament, va ser llavors que pensant en el suplici de la separació tenia la ferma convicció de que ho superaria.
Els dies següents els va passar ideant la manera de oblidar el fet en qüestió, l’avergonyia haver pensat seriosament en una mort no natural.

Parecía fácil acabar con el sufrimiento para una persona extremadamente romántica como él, fue un día después de que acabaran las vacaciones cuando ya llevaba tiempo pensando el porqué, el cómo podía haber pasado, que hubiera pasado si....
Encima de una grúa que hacía servir para trabajar pensaba, hacía frío y no se encontraba todavía del todo rehecho para enfrentarse a las dificultades cotidianas del trabajo, despistado, dejó el camión algo separado de la fachada y para colocar la grúa en su lugar era necesario subirla del todo y girar en redondo todo el cuerpo. Sin pensarlo mes accionó la palanca y la grúa arranco haciendo un movimiento seco, después suavizado por la continuidad subía arriba, en principio la altura no había sido nunca un problema para él no creía que fuera una cuestión de vértigo lo que le llevo a pensar en caer.
Mientras la grúa subía observaba como los árboles quedaban debajo suyo y las ventanas de los tres pisos iban pasando, una vez arriba, desde el tejado admiraba la grandeza de aquel paisaje, desconocido por la novedad del punto de vista, todo y haber pasado infinidad de veces por allí el aspecto que le daba la altura era encantador.
La frialdad de el aire le cortaba y la luz del sol era amortiguada por las espesas nubes que amenazaban lluvia, entonces fue cuando lo pensó, tenía una lágrima que rodaba lentamente por la mejilla cuándo al mirar hacia abajo esta se aceleró para precipitarse al vacío, imaginar el estallar de la lágrima al tocar tierra pensó en voz alta “así se acaba todo, es muy fácil” la reacción siguiente fue ponerse a llorar, por suerte la altura y el control de la maquina le proporcionaba la intimidad que requería el momento, no hacía falta dar explicaciones, lloraba desconsoladamente quizás sin sentido, no lloraba por no ser capaz de saltar, ni siquiera por la relación perdida, lloró de rabia, lloró por el hecho de pensar en poner fin a su vida, se hubiera abofeteado sólo por pensarlo. Una vez recuperado ya finalizado el trabajo, mientras su compañero recogía las herramientas, miró al suelo, mas o menos allí dónde parecía que podía haber estallado la lágrima, suspiró profundamente, fue entonces que pensando en el suplicio de la separación tuvo la firme convicción de que lo superaría. Los días siguientes los pasó ideando la manera de olvidar el hecho en cuestión, le avergonzaba haber pensado seriamente en una muerte no natural

els ulls tristos

Durant uns quinze minuts escassos es va quedar observant detingudament les anades i vingudes de la noia , el treball que realitzava era dur, la feina no s’acumulava però es feia difícil de dominar, un darrera un altra, els clients que entraven i sortien del bar, no semblava cansada després de tot el dia preparant cafès i repartint amb traça les begudes per les taules a mes de servir a la barra. Les seves mans fines de dits llargs acusaven una fragilitat en tot el seu cos i duia una mirada trista de ulls foscos que junt amb un somriure que mostrava, unes dents blanques ben cuidades, deixava entreveure un caràcter mes aviat tímid, tot plegat i sense trobar explicació se sentia com encadenat a la barra i no podia o no volia marxar, de fet no tenia on anar, podia triar el lloc on descansar però estaria sol allà on anés. Tot i estar gelat pel fred que deixava passar la falta d’una porta al local, sentia reconfortat el seu interior gràcies a la mirada d’aquella noia, no la coneixia de res però ella es deixava observar detingudament i que semblava no molestar-la gens, suposar que treballar en un lloc com aquest transforma el sentit del ridícul fins l’extrem de deixar de tenir vergonya . No era una bellesa com les actrius o les models que estem acostumats a veure per televisió, però les seves faccions formaven una cara prima i bonica que junt al seus cabells foscos, casi negres, a joc amb els seus ulls feien destacar una pell no gaire clara però extremadament fina al pas pel seu coll fort i nerviós que contrastava amb la resta del cos, prim i fràgil.
Aquelles pesades safates plenes de gots i plats, que anaven directe al rentavaixelles, agafades per la noia amb aquells braços llargs i prims, el feien patir, semblava que es pogués trencar, però ella els bellugava amb força destresa i una nerviosa decisió.
Vestida amb un simple texà i un jersei de punt l’arrel de la seva bellesa era la seva simplicitat, commogut per la simpatia que comporta el càrrec de cambrera, semblava la noia mes bonica que havia vist mai, cabells recollits mostrant el coll estilitzat tot encerclat amb la mirada malenconiosa que posseïa, si no fos per la tirania de la seva timidesa, l’hi hagués dit alguna cosa. En les seves anades i vingudes a la cafetera que hi havia davant seu, cada cop que preparava cafè, pensava que podria demanar-li d’anar a prendre alguna cosa desprès de plegar, però com no n’era capaç s’excusava ell mateix pensant com podia tenir ganes de sortir si portava tot el dia treballant segur que dirà no. Després de varies hores assegut al tamboret, el fred que entrava al local va aconseguir que deixes de sentir les cames, se l’hi van adormir, la situació era un pel incomoda, pensava que potser era l’hora de marxar, però alguna cosa no el deixava, potser ja s’havia acostumat a ser allí o potser no podia bellugar les cames.
Al racó de la barra on era no hi feia cap nosa, era improbable que el fessin fora, però la por de que això ocorris feia que consumis un cafè rere un altra, era el preu del tamboret on seia, lloguer pagat a partir d’espècies consumides. Nerviós després de deixar llegir aquestes notes a l’altra cambrera, no sabia que podia pensar , o potser era el cafè que havia begut el que feia que tremoles constantment?, educadament com per compromís la noia va dir, després de llegir els quatre fulls escrits que havia agafat d’una llibreta del bar _ Es molt profund, prou be_ això el tranquil•litzà momentàniament per que al recordar immediatament el que havia escrit va sentir un ridícul espantós tot i que en el fons esperava que l’hi ho comentes a la noia dels ulls tristos.

ara torno

Portava uns dies que no estava a gust amb ell mateix, recollia impressions i escoltava personatges, capturava imatges i dibuixava llocs que no existien, tot i això res el feia escriure com abans.
S’esforçava i res no sortia, potser s’havia acabat la inspiració, la musa l’havia deixat?

Llevaba unos días que no estaba a gusto con él mismo, recogía impresiones y escuchaba personajes, capturaba imágenes y dibujaba lugares que no existían, aún así nada le hacía escribir como antes. Se esforzaba y nada salía, quizás se había acabado la inspiración, la musa le había dejado

ja feia temps

Ell també havia passat pel mateix , recollia els records de la memòria per explicar el que l’hi havia passat, tots dos parlaven com si no els afectes, com si ja no hi hagués motiu per recordar, imaginava que el temps curava o al menys amagava les ferides del cor de manera que al parlar-ne, no calia plorar.
Mentre ingerien les respectives begudes va arribar ella, la noia era estrangera, simpàtica i tenia un aspecte agradable tot i la mirada seriosa, va saludar amb timidesa i ell aprofità per presentar-l’hi, “la meva xicota”, va dir.
Amb dret de malalt ella l’hi demanà d’anar cap a casa, l’aire condicionat l’hi tenia la gola maltractada i l’hi feia mal. El seu amic va adreçar-se al cambrer pel nom de pila, i deixa anar unes monedes amb destresa, va convidar-lo amb la condició de tornar-lo a trobar.

Él también había pasado por lo mismo, recogía los recuerdos en la memoria para explicar el que le había sucedido, los dos hablaban como si ya no les afectase, como si ya no hubiera motivo para recordar, imaginaba que el tiempo curaba o al menos escondía las heridas del corazón de manera que al hablar, no hacía falta llorar.
Mientras ingerían las respectivas bebidas llegó ella, la chica era extranjera, simpática y tenía un aspecto agradable todo y la mirada seria, saludó con timidez y él aprovechó para presentarla, “mi novia”, dijo.
Con derecho de enfermo ella le pidió ir hacia casa, el aire acondicionado le tenía la garganta maltratada y le dolía. Su amigo se dirigió al camarero por el nombre de pila, y lanzo unas monedas con destreza, le invito con tal de volver a encontra

deix

Començava línies que no portaven enlloc, iniciava camins que no deien res, no avançava nomes trencava espais de temps per passar paer damunt del mateix s’avorria, ja no tenia interès en res, deixava córrer la tarda.

imitacions diàries

A la matinada, quan es llevava per anar a treballar, sempre feia el mateix, la rutina el portava a treballar. Al carrer muntat a la bicicleta feia sempre el mateix trajecte, calculat meticulosament en temps i recorregut, la monotonia el guiava al treball. Al lloc de treball les cares dels companys sempre eren les mateixes, la tasca i els materials es repetien, l’hàbit de viure suposà.

De madrugada, cuando se levantaba para ir a trabajar, siempre hacía lo mismo, la rutina lo llevaba a trabajar. En la calle montado en la bicicleta hacía siempre el mismo trayecto, calculado meticulosamente en tiempo y recorrido, la monotonía le guiaba al trabajo. En el puesto de trabajo las caras de los compañeros siempre eran las mismas, la tarea y los materiales se repetían, el hábito de vivir supuso.

de nit

S’aixeca a mitjanit, la desagradable sensació de humitejar el coixí amb la suor del seu cap el despertà, va mirar al costat on acostumava a dormir ella, nomes trobà la solitud de les ombres. Enfilava el llarg passadís amb compte de no ensopegar, descalç, nu, s’apropava a la cuina, la nit escalfava i la gola l’hi demanava el fred.
El got trencava en espurnes la llum que entrava per la finestra, dos glaçons, i uns glops d’alcohol omplien el vas. Assegut a la cadira escoltava, els sons del carrer esgarrapaven la silenciosa solitud de la nit, es posa dret per mirar apartà la cortina amb compte i espià, dos nois es besaven amb frenesí, s’estimaven a la tremolosa intimitat de la foscor, el solemne silenci que duia la nit els delata entre sospirs.
Com un voyeur qualsevol espiava amb curiositat, violava el espai dels nois des de la finestra. Ignorants, s’apassionaven mes en els seus petons i abraçades. Deixà caure la cortina, els i tornà la intimitat.
Els glaçons havien perdut la seva forma, el licor havia perdut la seva força, se’l va beure d’un glop i torna a travessar la longitud del passadís en direcció al llit, va passar de llarg l’habitació i es dirigí cap el menjador recordant la suor. Les finestres donaven a la plaça i eren obertes però l’aire es negava a entrar, ve treure el cap per una d’elles i encara va sentir els dos joves per l’altra costat, va sortir ràpidament del bastiment no volia que el veiessin. El alcohol feia el seu efecte tot i els cossos desfets dels glaçons, somnolència, per fi el son.

Se levanto a medianoche, la desagradable sensación de humedecer el cojín con el sudor de su cabeza lo despertó, miró al lado dónde acostumbraba a dormir ella, solamente encontró la soledad de las sombras. Ensartaba el largo pasillo con cuenta de no tropezar, descalzo, desnudo, se acercaba a la cocina, la noche calentaba y la garganta le pedía el frío. El vaso rompía en chispas la luz que entraba por la ventana, dos cubitos, y unos tragos de alcohol llenaban el vaso. Sentado en la silla escuchaba, los sonidos de la calle arañaban la silenciosa soledad de la noche, se puso en pie para mirar, apartó la cortina con cuidado y espió. Dos chicos se besaban con frenesí, se amaban en la temerosa intimidad de la oscuridad, el solemne silencio de la noche los delata entre suspiros. Como un voyeur cualquiera espiaba con curiosidad, violaba el espacio de los chicos desde la ventana. Ignorantes, se apasionaban más en sus besos y abrazos. Dejó caer la cortina, les devolvió la intimidad. Los cubitos habían perdido su forma, el licor había perdido su fuerza, se lo bebió de un trago y volvió a atravesar la longitud del pasillo en dirección a la cama, pasó de largo la habitación y se dirigió hacia el comedor recordando el sudor. Las ventanas daban a la plaza y estaban abiertas pero el aire se negaba a entrar, saco la cabeza por una de ellas y todavía escuchó a los dos jóvenes por el otro lado, salió rápidamente del marco no quería que le vieran. El alcohol hacía su efecto aun con los cuerpos deshechos de los cubitos, somnolencia, al fin el sueño.

seguir caminant

Un nou llibre separa la nit dels dies que queden per passar, comença el plaer de caminar per pagines de tinta

Un nuevo libro separa la noche de los días que quedan por pasar, empieza el placer de caminar por páginas de tinta

imatges

Les llums del local reflectien sobre el vidre que separava la realitat de les imatges impreses de les realitats viscudes.
Entre els reflexos podia veure dues mans grosses, envellides per les esquerdes de la pell, unes mans gastades que duien la mirada cap a les ungles trencades i mal cuidades. Les mans cobrien la cara, no deixaven veure el rostre complet, nomes es podia veure dos ulls grans, innocents, dos ulls d’infant, un menut propietari d’aquelles mans, vestit amb una roba esquinçada i que semblava feliç.

Las luces del local se reflejaban sobre el cristal que separaba la realidad de las imágenes impresas de las realidades vividas. Entre los reflejos se podían ver dos manos grandes, envejecidas por las grietas en la piel, unas manos gastadas que llevaban la mirada hacia las uñas rotas y mal cuidadas. Las manos cubrían la cara, no dejaban ver el rostro completo, solamente se podían ver dos ojos grandes, inocentes, dos ojos de niño, un chiquillo propietario de aquellas manos, vestido con una ropa rasgada y que parecía feliz.

al absis

De sobte s’adona que porta molta estona llegint, absort dins la lectura no a notat el pas del temps, aixecànt la mirada del llibre observa el lloc on es, el sol il•luminava el text, la lluentor del paper escrit l’havia deixat cec això el feia sentirse encara dins del llibre que lleigia, comforme els ulls s’acostumaven a la foscor podia observar la pols del sucre escampat com estels per damunt la taula, brillaven formant una petita constel•lació en direcció a la tassa de cafè, el sol que entrava al local per la gran finestra escalfava l’ambient remarcant les formes que tocava com dibuxant el contorn amb un llapis gruixut, encara enlluernat mirava cap al fons intentant discernir entre les formes que era el que sentia...

De pronto se dio cuenta que llevaba mucho rato leyendo, absorto en la lectura no había notado el paso del tiempo, levanto la mirada del libro observo el lugar dónde estaba. El sol iluminaba el texto, el brillo del papel escrito le había dejado ciego esto le hacía sentirse todavía dentro del libro que leía, mientras sus ojos se acostumbraban a la oscuridad podía observar el polvo del azúcar esparcido como estrellas por encima de la mesa, brillaban formando una pequeña constelación en dirección a la taza de café. El sol que entraba al local por la ventana grande calentaba el ambiente, remarcando las formas que tocaba con sus rayos dibujando el contorno con un lápiz grueso, todavía deslumbrado miraba hacia al fondo intentando discernir entre las formas que era lo que sentía...

perdre la il·lusio

De petit, el seu pare el portava junt amb els seus germans, a veure com aterraven els avions. Agafaven el cotxe, un dos cv de citröen de color indeterminat per culpa del sol, amb la capota retirada els dies de calor els nens gaudien del viatge cap a l’aeroport.
Una carretera estreta però sense gaires tombs perfilava el recinte de les pistes fins mes enllà, el pare s’aturava allà on les rodes tocaven espectacularment el terra. Asseguts a vora la tanca, esperaven amb infantil il•lusió que arribessin els avions, majestuosos es posaven com a grans àligues al terra, el soroll ensordidor dels motors no dissimulava els xiscles esgarrifosos dels pneumàtic al fregar amb l’asfalt de la pista, llavors el aparell abaixava el cap com donant salutació als nens que amb les mans a les orelles esperant mes xiscles, feien saltirons de joia darrera de la tanca, mirades breus cap al pare ...
... Nedava tot sol, a la piscina ja no quedava ningú, mitja lluna es deixava veure al cel tot i que encara no era fosc. A cada braçada treia el cap per respirar i donar un cop d’ull al cel, l’hi feia gracia aquella lluna que portava records del dia anterior. Va veure la ombra d’un avio que travessava per la meitat l’astre amb aquelles llumetes fent pampallugues, records de temps enrere l’hi arribaven, somrigué i durant una estona va estar pensant en aquells dies d’infantesa.
Al menys cinc cops mes la lluna va ser travessada pels grans aparells il•luminats amb ridícules bombetes, la massificació d’aparells l’hi va fer perdre les ganes de recordar.

De pequeño, su padre le llevaba junto con sus hermanos, a ver cómo aterrizaban los aviones. Cogían el coche, un dos cv de citröen, de color indeterminado por culpa del sol. Con la capota retirada los días de calor, los niños disfrutaban del viaje hacia el aeropuerto. Una carretera estrecha pero sin demasiadas curvas perfilaba el recinto de las pistas hasta más allá, el padre siempre paraba allí dónde las ruedas tocaban espectacularmente tierra. Sentados a borde la valla, esperaban con infantil ilusión que llegaran los aviones, majestuosos se posaban como grandes águilas en tierra, el ruido ensordecedor de los motores no disimulaba los chillidos escalofriantes de los neumáticos al frotar con el asfalto de la pista, entonces el aparato bajaba la cabeza como dando saludo a los niños que con las manos a las orejas esperando mas chillidos, pegaban saltos junto a la valla, miradas breves hacia su padre ...
... Nadaba a solas, en la piscina ya no quedaba nadie, media luna se dejaba ver al cielo aun cuando todavía no era oscuro. A cada brazada sacaba la cabeza para respirar y echar una mirada al cielo, le’ hacía gracia aquella luna que traía recuerdos del día anterior. Vio la sombra de un avión que atravesaba por la mitad al astro con aquellas lucecillas haciendo intermitencias, recuerdos de tiempos atrás le llegaban, sonrió y durante un rato recordando su niñez
Al menos cinco veces mas la luna fue atravesada por los grandes aparatos iluminados con ridículas bombillas, la masificación de aparatos le hizo perder las ganas de recordar.

.