Blogia
el ladron de rosas

roses seques

les meves ulleres

Em poso les ulleres i miro detingudament les coses, detalls que normalment passen sense fer ombra, ara llueixen en colors originals.
Em poso les ulleres i passejo, la rutina desapareix trencada en bocins de llum.
Em poso les ulleres i m’adono que hi ha un lloc que em convida a seure, contenidor d’escombreries on la gent deixa cadires desprès de fer-les servir durant anys. Ja fa tres dies que m’agafen ganes de seure i s’acumulen anys de repòs que esperen la seva desfeta, estils i models que desapareixeran en esquinçar-se dins la premsa.
Em trec les ulleres i m’adono que son les d’un altra persona.

Me pongo las gafas y miro detenidamente las cosas, detalles que normalmente pasan sin hacer sombra, ahora lucen en colores originales.
Me pongo las gafas y paseo, la rutina desaparece rota en pedazos de luz.
Me pongo las gafas y me doy cuenta un lugar me invita a sentarme, contenedor de basuras donde la gente deja sillas después de usarlas durante años. Ya hace tres días que me invitan a sentarme, se acumulan años de reposo que esperan su destino, estilos y modelos que desaparecerán al fragmentarse en la prensa.
Me quito las gafas y me doy cuenta de que son las de otra persona.

taulons

Son torts, tirava l’ull per damunt de ells el girava , el tornava a girar; son torts no hi ha dubte. L’hi era igual, “només es per poder passar una temporada i després ja els treure”, els encenalls sortien de la maquina al passar la fusta, amb ràbia picaven contra el terra escampant-se.
La calor els amoïnava dins del taller, la suor els regalimava. La resina de les fustes lluïa sota la llum dels fluorescents igual que lluïen els seus fronts regalimats.
Acariciava la feina recent feta, la suavitat del tall realçava la bellesa dels nusos , tirà el ull per damunt i digué “son torts, fins però torts”.

poc temps mal aprofitat

Tremolava cada vegada que veia aquelles imatges per televisió, fins on havia arribat la poca vergonya de la gent. Va decidir tancar l’aparell dins un armari.

Decorant la casa.

Partir

La fresca mañana exigía de abrigo para recorrer el corto paseo hacia la estación, sin prisa por la previsión del tiempo necesario, despertaba el día para la pareja que iniciaba su expedición.
El edificio donde los viajeros esperaban partir hacia su destino, estaba repleto a rebosar por personajes inquietos que en la antesala recogían billetes, acumulaban fardos y despedían compromisos, estudiar el comportamiento de los peregrinos le hacia saber que el día se presentaba especial, eso colmaba de alegría su espíritu. No tardo en sonar la extraña voz que avisaba de la proximidad de la partida, extraño lenguaje codificado que solo las gentes instruidas en viajes comprendían sin problemas, la falta de costumbre le hizo consultar.

leyendo

La tranquilidad de la lectura sobre la hierba deja escapar una lagrima que seca tras su incomprensible viaje, desnuda la impaciencia de encontrar tras el tiempo de soledad, el lo sabe y a pesar de la caricia del sol desprovista luego de calor por la brisa, llora.