els ulls tristos

Durant uns quinze minuts escassos es va quedar observant detingudament les anades i vingudes de la noia , el treball que realitzava era dur, la feina no s’acumulava però es feia difícil de dominar, un darrera un altra, els clients que entraven i sortien del bar, no semblava cansada després de tot el dia preparant cafès i repartint amb traça les begudes per les taules a mes de servir a la barra. Les seves mans fines de dits llargs acusaven una fragilitat en tot el seu cos i duia una mirada trista de ulls foscos que junt amb un somriure que mostrava, unes dents blanques ben cuidades, deixava entreveure un caràcter mes aviat tímid, tot plegat i sense trobar explicació se sentia com encadenat a la barra i no podia o no volia marxar, de fet no tenia on anar, podia triar el lloc on descansar però estaria sol allà on anés. Tot i estar gelat pel fred que deixava passar la falta d’una porta al local, sentia reconfortat el seu interior gràcies a la mirada d’aquella noia, no la coneixia de res però ella es deixava observar detingudament i que semblava no molestar-la gens, suposar que treballar en un lloc com aquest transforma el sentit del ridícul fins l’extrem de deixar de tenir vergonya . No era una bellesa com les actrius o les models que estem acostumats a veure per televisió, però les seves faccions formaven una cara prima i bonica que junt al seus cabells foscos, casi negres, a joc amb els seus ulls feien destacar una pell no gaire clara però extremadament fina al pas pel seu coll fort i nerviós que contrastava amb la resta del cos, prim i fràgil.
Aquelles pesades safates plenes de gots i plats, que anaven directe al rentavaixelles, agafades per la noia amb aquells braços llargs i prims, el feien patir, semblava que es pogués trencar, però ella els bellugava amb força destresa i una nerviosa decisió.
Vestida amb un simple texà i un jersei de punt l’arrel de la seva bellesa era la seva simplicitat, commogut per la simpatia que comporta el càrrec de cambrera, semblava la noia mes bonica que havia vist mai, cabells recollits mostrant el coll estilitzat tot encerclat amb la mirada malenconiosa que posseïa, si no fos per la tirania de la seva timidesa, l’hi hagués dit alguna cosa. En les seves anades i vingudes a la cafetera que hi havia davant seu, cada cop que preparava cafè, pensava que podria demanar-li d’anar a prendre alguna cosa desprès de plegar, però com no n’era capaç s’excusava ell mateix pensant com podia tenir ganes de sortir si portava tot el dia treballant segur que dirà no. Després de varies hores assegut al tamboret, el fred que entrava al local va aconseguir que deixes de sentir les cames, se l’hi van adormir, la situació era un pel incomoda, pensava que potser era l’hora de marxar, però alguna cosa no el deixava, potser ja s’havia acostumat a ser allí o potser no podia bellugar les cames.
Al racó de la barra on era no hi feia cap nosa, era improbable que el fessin fora, però la por de que això ocorris feia que consumis un cafè rere un altra, era el preu del tamboret on seia, lloguer pagat a partir d’espècies consumides. Nerviós després de deixar llegir aquestes notes a l’altra cambrera, no sabia que podia pensar , o potser era el cafè que havia begut el que feia que tremoles constantment?, educadament com per compromís la noia va dir, després de llegir els quatre fulls escrits que havia agafat d’una llibreta del bar _ Es molt profund, prou be_ això el tranquil•litzà momentàniament per que al recordar immediatament el que havia escrit va sentir un ridícul espantós tot i que en el fons esperava que l’hi ho comentes a la noia dels ulls tristos.