Blogia
el ladron de rosas

Les basses

S’havia fet el propòsit de plasmar aquelles imatges que l’hi agradaven, aconseguir enquadres digitals dels racons que el feien sentir especial, únic autor de la troballa.
Va comprar una càmera disposat a fotografiar els espais i les coses que veia, la falta de temps dificultava el treball, però de tant en tant immortalitzava passejants de la època o arraconava a la memòria els llocs de la ciutat.
El temps de vegades juga males passades i no deixa lloc per banalitats, s’esforçava en trobar el moment per superar aquest impediment, va ser llavors que les va veure deixaven anar un aroma que embriagava els ulls, un tel imaginat fluctuava per davant la seva imatge i les passes que avançaven retronaven amb lentitud sobre el terra, recula per no deixar-les passar, quedava exhaust exposat al plaer d’aquelles línies que feien tremolar l’aire, bocabadat recorda l’aparell que duia a les mans, alçava la mirada sintètica del objectiu i enfocà, instantàniament s’impregnava la pantalla amb els colors de la imatge. No es van ofendre, semblaven altives i disposades a lluir els seus encants, s’apropà a una d’elles i reconegué el fred dels seus ulls, probablement espantat saltava cap al darrera.
Les estàtues nues somreien a sobre els pedestals, carregades amb roba per rentar avançaven cap a les basses.


Había hecho el propósito de plasmar aquellas imágenes que le gustaban, conseguir encuadres digitales de los rincones que le hacían sentir especial, único autor del hallazgo. Compró una cámara dispuesto a fotografiar los espacios y las cosas que veía, la falta de tiempo dificultaba el trabajo, pero de vez en cuando inmortalizaba paseantes del tiempo o arrinconaba en la memoria los lugares de la ciudad.
El tiempo a veces juega malas pasadas y no deja lugar por banalidades, se esforzaba en encontrar el momento para superar este impedimento, fue entonces cuando las vio liberaban un aroma que embriagaba los ojos, un velo imaginado fluctuaba por delante su imagen y los pasos que adelantaban retronaban con lentitud sobre la tierra, reculó para n dejarlas pasar, quedaba exhausto expuesto al placer de aquellas líneas que hacían temblar el aire, distraído recuerda el aparato que llevaba a las manos, alzaba la mirada sintética del objetivo y enfocó, instantáneamente se impregnaba la pantalla con los colores de la imagen. No se ofendieron, aparecían altivas y dispuestas a lucir sus encantos, se acercó a una d e ellas y reconoció el frío de sus ojos, probablemente asustado saltaba hacia atrás. Las estatuas desnudas sonreían encima sus pedestales, cargadas con ropa para lavar avanzaban hacia las balsas.

0 comentarios