roses d\'asfalt

esguinç lleu

Sota un finestral que s’allarga cap al sostre, hi ha dues cadires, semblen còmodes amb el respatller de plàstic però el seient de roba. Coixí negre sobre potes i braços cromats, llueixen influenciats per les llums soterrades al sostre.
Del costat dret, queda una cadena de butacóns també foscos i baixos. El conjunt evidencia l’espera.
El gel clínic em crema la pell mentre es retrasa l’atenció mèdica, escolto per casual atenció a la veu d’una infermera el motiu. Un accident possiblement lleu del pare, ocupa la metgessa.
Un noi envaeix la cadena de butaques, te una presencia dura i violenta, es presenta sense parlar, amb una mirada seca n’hi ha prou, m’incomoda.
Potser el meu afebliment o el desavantatge físic en que em trobo, em posa a la defensiva.
El gel ja no crema, la visió dels dits me’l presenta tou com un coixí d’aigua.
El noi s’estira sobre els butacóns i n’ocupa tota la cadena, treu l’aparell de telefon portàtil i juga, mostra un dit enguixat que tranquilitza.
Entra un home, vesteix de verd, uniformat però sense tenir res a veure amb cirurgia, el calçat i la pols el delata. Ens observa, el noi s’incorpora deixant lliure dues de les butaques, l’home avança unes passes i es deixa caure amb decisió.La butaca aguanta tot i la corpulència, el noi segueix immers en l’aparell.
Durant tota l’estona s’escolta la veu de la recepcionista, l’acompanya el dolor atenuat pel gel.
Les agulles del rellotge avancen quatre passes, l’home mira enlloc i tot arreu amb les dues mans posades als genolls, el noi immers en silenci, jo observo l’espera.
Les mostres de dolor se m’escapen per la cara sense consciencia, l’home mostra amabilitat i comenta:
_ Deu fer mal això, només de veure’t ja pateixo...
Contesto sense anim i això destrueix tota possibilitat de conversa, s’escolta moviment al passadís, l’home somriu.El noi alça la mirada sense moure el cos i torna a l’aparell.
Amb saltirons arrossegats, avanço cap el despatx del doctor, una infermera divertida es commou i amb la veu em limita la velocitat, no se si he de riure, només la miro i avanço lentament.
Em repenjo a la cadira, bessona de les que hi ha a la sala d’espera, demanen que segui. Ell comenta l’informe, pregunta i torna a parlar, jo responc amb monosilabs i silenci. Ordena.
_ Aixecat i seu a la llitera.
Obeeixo, l’infermera divertida em treu el gel m’entre remuga quelcom sobre el canvi d’estat del mateix.Entra la doctora, seu allà on jo era.
Els dos metges parlen entre ells i s’obliden de mi en mans de l’infermera, parlen del pare, deu ser molt gran per l’aspecte d’ella. Torna a manar.
_ Aixecat i acompanya-la, senyala l’infermera.
Ella somriu amb la meva sabata a la mà, em mira. Ell altra cop.
_ Plaques, aquesta vegada l’ordre es per l’infermera.
La metgessa esta massa preocupada pel pare, passo pel seu costat i em travessa la cama amb la mirada,sense veure-la.
M’acompanya, m’indica amb la meva sabata, travessem una porta que la deformació professional em fa veure malmesa, a la nova estança apareix una maquina amb una mena d’objectiu encarat a sobre d’una taula metal.lica, sento l’home de verd que se’n va alçant la veu, sota les instruccions de l’infermera divertida em col.loco sobre la taula de l’aparell.
No puc evitar d’observar l’edat de la maquina, em sorprèn que funcioni.
Quedo sol, assegut a la taula miro el voltant, la porta ja no sembla malmesa per l’us, tot plegat es una il.lusió.Tota l’habitació esta folrada amb algun material metal.lic, passa divertida pel meu davant amb dues radiografies, em proposa l’espera.
Una pintura gris de poc gust amaga les planxes metal.liques a les portes, el color blanc es per les parets, el terra verd pedra. Tot de bonys sobreposats les descobreixen amagades, accentuen l’edat de tot plegat. Em sorprèn que funcioni.
Ara el doctor, mes afable, m’explica l’abast de la ferida. L’infermera m’ha envenat amb compte, les instruccions sobre com havia de tractar el peu, no deixaven de sortir de la seva boca.
Segut a una de les bessones noto la pressió del venatge i perdo l’atenció sobre el doctor. Insisteix, vol saber que ha passat.
Recordo, l’escala... la feina acabada... he de baixar. La pressió no cedeix, no em fa notar el dolor, però molesta.
Decideix que m’he torçat el turmell baixant de l’escala, hi afegeix una relliscada, moviment forçat lateral i una deformació prominent que apareix sota la pell, líquids en diu. Recordo, dolor i la por que creix amb la inflamació. Esquinç lleu.
La meva llibertat de moviments pertany a unes crosses de préstec, la falta de practica em deixa ridícul davant d’ells, només somriuen. Intento mantenir-me dret entre recomanacions.
Apareix la doctora, ara si amb l’uniforme de treball, mes consells.Assenteixo amb el cap, em desentenc i em recrimina.
A recepció la burocràcia, la pressió em molesta però el dolor es mitigat, les dades s’il.luminen a la pantalla al temps d’esmentar-les. El doctor reacciona, m’ha portat medicament i aigua.
Ocupo el mateix lloc, les agulles del rellotge s’han descomptat , hi ha un finestral que s’allarga cap al sostre i al davant dues cadires, ara reconec bessones d’un altra. Soc a la sala on la cadena de butacons esta ocupada per un noi amb el dit trencat, amb l’única distracció del seu telefon.Entra un home amable de verd, pren seient i comenta amb la mirada la novetat del meu peu.
He d’esperar per la meva mobilitat frustrada, la pressió ara em fa mal i no se com he de posar la cama.
El noi abandona el seu posat malcarat, aparta l’aparell i mira cap a la porta, l’home somriu i no diu res. Entra l’infermera amb mitges de colors i m’escridassa sense alçar la veu, per no fer cas de reiterades instruccions ja oblidades.
L’amabilitat torna a la cara del home, l’aparell torna a captivar el malcarat.
Esperar, em fa mal la pressió d’un venatge que he de conservar quinze dies.

companya

Oblidada, repenjada sobre el cavallet, la pols s’aprofitava de ella, violava el aspecte solemne que havia tingut, mostrant-la com ferralla. En soledat, restava quieta deixant passar temps.
Era depriment, cada cop que baixava allà, la veia i quasi el feia plorar. Ja n’hi havia prou, calia prendre una decisió per salvar el que quedava de ella.
Va arreplegar totes les eines que tenia animat per la il•lusió de tornar a sentir les seves vibracions, recordava el so tronador de la motocicleta, s’hi va posar de seguida.
Les mans greixoses l’apropaven al cor metàl•lic que amagava al seu interior, recordaven junts kilòmetres d’experiències.

Olvidada, apoyada sobre el caballete, el polvo se aprovechaba de ella, violaba el aspecto solemne que había tenido, mostrándola como chatarra. En soledad, quedaba quieta dejando pasar el tiempo.
Era deprimente, cada vez que bajaba allá, la veía y casi le hacía llorar. Ya tenia bastante, hacía falta tomar una decisión para salvar lo que quedaba de ella.
Recogió todas las herramientas que tenía animado por la ilusión de volver a sentir sus vibraciones, recordaba el sonido tronador de la motocicleta, se puso enseguida. Las manos grasientas le acercaban al corazón metálico que escondía en su interior, recordaban juntos kilómetros de experiencias.

mes nadal

Els aparadors mostraven la seva lluentor plens d’ornaments festius, com si no en tinguessin prou ensenyant les seves mercaderies, semblava que juguessin a veure quin de tots tenia mes decoració nadalenca.
Suportava pacientment les passejades pels carrers de la ciutat, cercant la botiga que donaria al cap d’any un caire mes festiu aportant la vestimenta adequada. El protocol exigia al menys un vestit nou, certament les festes resultaven excessivament cares.
Quantitat de gent els acompanyava, aplegats en nombrosos grups, parelles o famílies que aprofitaven la festa dominical per comprar, o simplement per xafardejar les mercaderies. La festa d’uns el treball d’altres, sempre havia estat en contra d’anar a comprar fora d’hores habituals, considerava una falta de respecte en vers al dependent, tot i que al amo de la botiga l’hi fos indiferent, però per l’amuntegament de gent que hi havia pels carrers no semblava que ningú compartís la seva idea.


Los escaparates mostraban su brillo repletos de ornamentos festivos, como si no tuvieran bastante enseñando sus mercancías, parecía que jugaran a ver cual de todos tenía más decoración navideña.
Soportaba pacientemente las paseadas por las calles de la ciudad, buscando la tienda que daría al fin de año un aspecto más festivo aportando la vestimenta adecuada. El protocolo exigía al menos un vestido nuevo, ciertamente las fiestas resultaban excesivamente caras.
Cantidad de gente les acompañaba, reunidos en numerosos grupos, parejas o familias que aprovechaban la fiesta dominical para comprar, o simplemente para chismorrear las mercancías. La fiesta de unos el trabajo de otros, siempre había estado en contra de ir a comprar fuera de las horas habituales, consideraba una falta de respeto hacia el dependiente, teniendo en cuenta que al dueño de la tienda le era indiferente, pero por el hacinamiento de gente que había por las calles no parecía que nadie compartiera su idea.

De nit sobre la carretera

La lluna es transparentava sota el camisó de la nit, lluïa vistosa dins la foscor que cobria el camí de tornada. Trajecte avorrit, monòton en colors es repetia cada setmana, aquest cop la fatiga recordava sobre la pell que perillava la tornada.
Les parpelles lliscaven sobre la visió amenaçadores com espases esmolades, els cops de cap pesaven sobre el recorregut esperant el final de la recta. Tremolors escandaloses vibraven en decibels exagerats adolorint l’oïda, enlluernat però per companys d’altres direccions aclucava els ulls entrant de nou dins la foscor, cec tornava a reviure el perill fins descansar la coïssor.
Descansava llavors, els colors monòtons es repetien en imatges conegudes, paisatges familiars l’acompanyaven a casa.
Ajagut al llit descansava, tarda en desaparèixer la por de perdre’s per tan sols guanyar uns minuts de mes.

La luna se transparentaba bajo el camisón de la noche, lucía vistosa dentro de la oscuridad que cubría el camino de vuelta. Trayecto aburrido, monótono en colores se repetía cada semana, esta vez la fatiga recordaba sobre la piel que peligraba el retorno.
Los párpados se deslizaban sobre la visión amenazadores como espadas afiladas, las cabezadas pesaban sobre el recorrido esperando el final de la recta. Temblores escandalosos vibraban en decibelios exagerados dañando al oído, deslumbrado pero por compañeros de otras direcciones cerraba los ojos entrando de nuevo en la oscuridad, ciego volvía a revivir el peligro hasta descansar el escozor.
Descansaba entonces, los colores monótonos se repetían en imágenes conocidas, paisajes familiares le acompañaban a casa. Estirado sobre la cama descansaba, tardo en desaparecer el miedo de perderse por tan solo ganar unos minutos de más.

Cendrer

De forma pesada, amb la imatge de lleugeresa que l’hi donen les ombres lluents reposa sobre la taula, de un color groc vistos l’acompanya. Destorba en un principi a la mirada per la falta de costum, apareix del no res en el temps que ha tardat en tornar, potser ja fa dies, potser setmanes. L’observa de lluny a la distancia del braç, l’acaricia amb la ma estesa sobre la taula i nota les formes romes agradables al tacte, bellugar-lo costa, pesa. Torna a acariciar-lo un altra cop se’n fa amic, s’atura a pensar que potser fa massa temps que gaudeix d’estar sol.

De forma pesada, con la imagen de ligereza que le dan las sombras brillantes reposa sobre la mesa, de un color amarillo vistos le acompaña. Estorba en un principio a la mirada por la falta de costumbre, aparece de la nada en el tiempo que ha tardado en volver, quizás ya hace días, quizás semanas. Le observa de lejos a la distancia del brazo, le acaricia con la mano tendida sobre la mesa y nota las formas romas agradables al tacto, moverlo cuesta, pesa. Vuelve a acariciarlo otra vez hace amistad, se para a pensar que quizás hace demasiado tiempo que disfruta de estar solo.

Fira

S’excitaven escrupolosos els sentits, la visió es barrejava amb l’olfacte per descobrir l’efecte humà, la pedra patia les conseqüències de la massificació humana.
Quasi insuportable, pestilència que s’alçava per sobre la barana del riu, molesta i desagradable acompanyava els espectacles de la fira, accelerava el pas per fugir ràpidament del lloc.
Pintorescos els personatges que trobava al pas, original forma de viure, cargols de dos cames desfilaven amb les seves possessions a l’esquena.

Se excitaban escrupulosos los sentidos, la visión se mezclaba con el olfato para descubrir el efecto humano, la piedra padecía las consecuencias de la masificación humana.
Casi insoportable, pestilencia que se alzaba por sobre la barandilla del río, molesta y desagradable acompañaba los espectáculos de la feria, aceleraba el paso para huir rápidamente del lugar.
Pintorescos los personajes que encontraba al paso, original forma de vivir, caracoles de dos piernas desfilaban con sus posesiones a la espalda.

Vine al mercat, reina

La barreja impossible de religions es feia realitat, la mística es retirava davant la realitat del consumisme feroç, treure’n profit d’una manera o d’altre era el motiu que reunia tot tipus de personatges per vendre, comprar o simplement xafardejar.
Diferenciats tots per estils, pensaments, ideologies, nacionalitats i tot un seguit de coses impossibles de enumerar omplien l’espai anomenat mercat. Els colors, formes, olors que acompanyen el mati mostraven l’aspecte del mercat des del seu costat mes ideològic, la lluentor d’uns tomàquets llepats pel sol amb el flaire dels xurros endolcint l’ambient, desordenats munts de roba mes apreciats per la rebaixa de preu que per la qualitat del producte, tot plegat, presentava el mercat com una estampa de ficció amagada darrera d’aquestes primeres impressions.
La crueltat de la vida, la realitat de la explotació laboral, el dolor de estar lluny de casa, emigrant d’algun país potser sense papers amb la dificultat que això comporta, la realitat era dura al costat d’una ficció que amagava els aspectes mes depriments d’una societat, marcada per el consumisme, el capitalisme.

La mezcla imposible de religiones se hacía realidad, la mística se retiraba ante la realidad del consumismo feroz, sacar provecho de una manera o de otra era el motivo que reunía a todo tipo de personajes que para vender, comprar o simplemente chismorrear.
Diferenciados todos por estilos, pensamientos, ideologías, nacionalidades y toda una serie de cosas imposibles de enumerar llenaban el espacio denominado mercado. Los colores, formas, olores que acompañan la mañana mostraban el aspecto del mercado desde el lado mas ideológico, el brillo de unos tomates lamidos por el sol con el aroma de churros endulzando el ambiente, desordenados montones de ropa mas apreciados por la rebaja de precio que por la calidad del producto, al fin y al cabo, presentaba el mercado como una estampa de ficción escondida tras estas primeras impresiones.
La crueldad de la vida, la realidad de la explotación laboral, el dolor de estar lejos de casa, emigrante de algún país quizás sin papeles con la dificultad que esto conlleva, la realidad dura al costado de una ficción que escondía los aspectos mas deprimentes de una sociedad, marcada por el consumismo, el capitalismo

Les basses

S’havia fet el propòsit de plasmar aquelles imatges que l’hi agradaven, aconseguir enquadres digitals dels racons que el feien sentir especial, únic autor de la troballa.
Va comprar una càmera disposat a fotografiar els espais i les coses que veia, la falta de temps dificultava el treball, però de tant en tant immortalitzava passejants de la època o arraconava a la memòria els llocs de la ciutat.
El temps de vegades juga males passades i no deixa lloc per banalitats, s’esforçava en trobar el moment per superar aquest impediment, va ser llavors que les va veure deixaven anar un aroma que embriagava els ulls, un tel imaginat fluctuava per davant la seva imatge i les passes que avançaven retronaven amb lentitud sobre el terra, recula per no deixar-les passar, quedava exhaust exposat al plaer d’aquelles línies que feien tremolar l’aire, bocabadat recorda l’aparell que duia a les mans, alçava la mirada sintètica del objectiu i enfocà, instantàniament s’impregnava la pantalla amb els colors de la imatge. No es van ofendre, semblaven altives i disposades a lluir els seus encants, s’apropà a una d’elles i reconegué el fred dels seus ulls, probablement espantat saltava cap al darrera.
Les estàtues nues somreien a sobre els pedestals, carregades amb roba per rentar avançaven cap a les basses.


Había hecho el propósito de plasmar aquellas imágenes que le gustaban, conseguir encuadres digitales de los rincones que le hacían sentir especial, único autor del hallazgo. Compró una cámara dispuesto a fotografiar los espacios y las cosas que veía, la falta de tiempo dificultaba el trabajo, pero de vez en cuando inmortalizaba paseantes del tiempo o arrinconaba en la memoria los lugares de la ciudad.
El tiempo a veces juega malas pasadas y no deja lugar por banalidades, se esforzaba en encontrar el momento para superar este impedimento, fue entonces cuando las vio liberaban un aroma que embriagaba los ojos, un velo imaginado fluctuaba por delante su imagen y los pasos que adelantaban retronaban con lentitud sobre la tierra, reculó para n dejarlas pasar, quedaba exhausto expuesto al placer de aquellas líneas que hacían temblar el aire, distraído recuerda el aparato que llevaba a las manos, alzaba la mirada sintética del objetivo y enfocó, instantáneamente se impregnaba la pantalla con los colores de la imagen. No se ofendieron, aparecían altivas y dispuestas a lucir sus encantos, se acercó a una d e ellas y reconoció el frío de sus ojos, probablemente asustado saltaba hacia atrás. Las estatuas desnudas sonreían encima sus pedestales, cargadas con ropa para lavar avanzaban hacia las balsas.

Hi ha algú?

Buidor a la ciutat, vacances, epidèmia que s’emporta la gent de casa, obliga a desplaçar-se en curts o llargs recorreguts deixant rastres de solitud per tots els racons urbans. Travessar carrers amples, avingudes desertes, aturar-se al mig i mirar en el sentit que no veus el final del carrer.
Tranquil•litat desitjada a la follia desesperada del viatjar, resta distreta amb ironia a la casa.

Vacío en la ciudad, vacaciones, epidemia que se lleva la gente de su casa, obliga a desplazarse en cortos o largos recorridos dejando rastros de soledad en todos los rincones urbanos.
Atravesar calles anchas, avenidas desiertas, pararse en medio y mirar en el sentido que no ves el final de la calle.
Tranquilidad deseada en la locura desesperada del viajar, queda distraída con ironía en la casa.