Blogia
el ladron de rosas

les roses d\'en Paco

Porta’m un altra sucre

Durant un instant els seus ulls es van aturar els uns davant els altres, no es coneixien, ni tan sols s’havien vist mai, una mena de comunicació els induïa a mirar-se d’aquella manera, semblava la lluita de dos animals mascles per la femella.
Cap dels dos homes semblava voler abandonar aquella baralla, gesta inútil, segurament resultant de la curiositat, els feia sostenir la mirada.
Cada cop era mes a prop, amb passes rapides s’apropava a ell, no el deixava de mirar als ulls, ni per un segon descansaven de la batalla. Ja era a punt d’aixecar-se, atacar o defendre, dependria del seu contrincant.
Sobtadament, sortosament algú va cridar distraient el glaç de les mirades. En comptes d’aturar-se davant ell, es girà com si conegués el crit, una dona madura, asseguda a l’altra banda on es trobaven, reclamava amb veu aspre, alguna cosa mes a banda de la seva inicial petició.
Desconcertat, cercava amb imprudència pel seu tombant, abatut trobava resposta als crits mal educats d’aquella dona impertinent que havia aturat la batalla. Just al seu costat, a tocar de on era ell, hi havia una taula amb tot de serveis de cafè, sucres i d’altres edulcorants omplien el sobre.
S’adonava que amb el temps d’estar sol, havia canviat amb ignorància d’haver-ho fet, la confiança per la agressivitat absurda.


Durante un instante sus ojos se pararon unos ante otros, no se conocían, ni siquiera se habían visto nunca antes, una especie de comunicación les inducía a mirarse de aquella manera, parecía la lucha de dos animales machos por una hembra.
Ninguno de los dos hombres parecía querer abandonar aquella pelea, gesta inútil, seguramente resultante de la curiosidad, les hacía sostener la mirada.
Cada vez estaba mas cerca, con pasos rápidos se acercaba a él, no dejaba de mirarle a los ojos, ni por un segundo descansaban de la batalla. Ya estaba a punto de levantarse, atacar o defender, dependería de su contrincante.
Repentinamente, por suerte alguien gritó distrayendo el hielo de las miradas. En vez de pararse ante él, se giró como si conociera el grito, una mujer madura, sentada al otro lado de dónde se encontraban, reclamaba con voz áspera, algo además de su inicial petición.
Desconcertado, buscaba con imprudencia por su alrededor, abatido encontraba respuesta a los gritos mal educados de aquella mujer impertinente que había parado la batalla. Justo a su lado, a tocar de dónde él estaba, había una mesa con servicios de café, azúcares y todo tipo de edulcorantes llenaban el mostrador. Se daba cuenta que con el tiempo estar solo, le había cambiado con ignorancia de haberlo hecho, la confianza por agresividad absurda.

mentides

Incitava a la ràbia el comportament d’aquell homenot, amb el caràcter abrupte i fosc que lluïa, no deixava pensar res de bo de la seva persona.
La metamorfosi del esquerp temperament davant l’anima que l’interessava, el mostrava senyor d’un cor honrat, de tracte afable i una bona persona.
En un moment de ceguera fortuïta l’escridassà, l’anomena pel nom de Judes i traïdor enervat per la falsedat d’aquell esperit deshonest. Si hagués pogut, si tan sols fos capaç d’arrencar-l’hi la mascara.
Tot era inútil, la multitud creia el que resultava mes senzill.

Incitaba a la rabia el comportamiento de aquel fanfarrón, con el carácter abrupto y oscuro que lucía, no dejaba pensar nada bueno de su persona.
La metamorfosis del arisco temperamento ante el alma que le interesaba, le mostraba señor de corazón honrado, de trato apacible y una buena persona.
En un momento de ceguera fortuita le gritó, le llamo por el nombre de Judas traidor enervado por la falsedad de aquel espíritu deshonesto. Si hubiera podido, si tan sólo hubiera sido capaz de arrancarle la mascara.
Todo resultaría inútil, la multitud creía lo que trascendía mas sencillo.

cava

El temps descrivia cercles en els que l’hi tocava seguir les tradicions, acomplexat es preocupava per la deixadesa del cos a la que havia arribat, recordava amb basques els suculents plats que feien festius els cercles temporals, ara tocava l’últim menjar de l’any. Abans de sopar, la televisió s’encarregava d’informar de tota desgracia que succeïa en el mon, celebració o dol per cap d’any? Amenaçant, apuntava amb l’ampolla de cava al aparell el tret encerta el control ruixant part de la pantalla i canviant de canal.
Desprès de les campanades, ningú no es recordava de la tristor de les noticies, tan sols de la eficàcia del suro com a comandament a distancia.

El tiempo describía círculos en los que le tocaba seguir las tradiciones, acomplejado se preocupaba por la dejadez del cuerpo a la que había llegado, recordaba con vascas los suculentos platos que hacían festivos los círculos temporales, ahora tocaba la última cena del año. Antes de cena, la televisión se encargaba de informar de toda desgracia sucedida en el mundo, ¿celebración o luto por fin de año? Amenazador, apuntaba con la botella de cava al aparato, el disparo acertó el control mojando parte de la pantalla y cambiando de canal. Después de las campanadas, nadie se acordaba de la tristeza de las noticias, tan sólo de la eficacia del corcho como mando a distancia.

temps per passar

Colpejava les parets del edifici amb força, sense temor, amb cada cop la pols es desprenia i omplia de blanc els seus cabells.
Trencava el descans de les jornades festives amb el soroll del martell, com si es tractessin de nous esclafava la closca dels dies.
Avançava dia a dia sense descans la fi ja arribava.

tot seguia al seu lloc

Després de tenir uns dies de descans i haver marxat de viatge, esperava tornar a trobar tot tal com ho havia deixat. Creia possible que en la soledat en la que havia descuidat la casa aquells dies, algú podia haver aprofitat per entrar.
Carregat de maletes i bosses de viatge duia les claus a la boca per trobar-les fàcilment a l’hora d’obrir, el regust metàl•lic ja es feia desagradable i accelerava el pas per poder deslliurar-se, amb tantes preocupacions ja no se’n recordava de les vacances.
El pes de la bossa l’hi donava una forma amorfa repenjada al terra, a la ma el tacte humit i desagradablement tebi de la clau obria la porta per entrar, al empènyer-la el grinyol amb el que saludava habitualment aquest cop l’hi sembla irritant, va pensar que l’havia de lubricar i potser desapareixeria, va encendre la llum de l’escala que pujava al pis i va notar que la bombeta el molestava com sempre el contrast de llum a foscor feia dels seus ulls una eina sensible a aquella il•luminació precària, es gira ràpidament. Agafat a la barana contava els escalons que el portarien a casa, potser era la fatiga del viatge però l’hi semblaven mes alts, l’hi costava de pujar les escales. Obrir la porta del rebedor i ja era a casa, mai no l’hi havia agradat aquell mirall però com que ja hi era no volia treure’l per deixar la paret buida, el reflex l’hi recordava la bossa que havia quedat a baix, escalar per els graons un altra cop.
A la fi a casa, al primer cop d’ull tot semblava correcte, els mobles, les cortines, les llampares, etc. Va passar de presa per l’escenari fins l’habitació, encepegant amb cadires i sense poder obrir el llum quan el va necessitar, maleïa les seves passes.
Jeia al llit, descansava de l’arribada respirava tranquil en veure que tot seguia igual.

Después de unos días de descanso y haber marchado de viaje, esperaba volver a encontrarlo todo tal y como lo había dejado. Creía posible que en la soledad en la que había descuidado la casa aquellos días, alguien podía haber aprovechado para entrar.
Cargado de maletas y bolsas de viaje llevaba las llaves en la boca para encontrarlas fácilmente en el momento de abrir, el regusto metálico ya se hacía desagradable y aceleraba el paso para poder librarse, con tantas preocupaciones ya no se acordaba de las vacaciones.
El peso de la bolsa le daba una forma amorfa apoyada en el suelo, en la mano el tacto húmedo y desagradablemente tibio de la llave abría la puerta para entrar, al empujarla el chirrido con el que saludaba habitualmente esta vez le pareció irritante, pensó que la tenía que lubricar y quizás desaparecería, encendió la luz de la escalera que subía al piso y notó que la bombilla le molestaba como siempre el contraste de luz a oscuridad hacía de sus ojos una herramienta sensible a aquella iluminación precaria, se giro rápidamente.
Cogido a la barandilla contaba los escalones que le acercaban a casa, quizás era la fatiga del viaje pero le parecían más altos, le costaba de subir las escaleras. Abrir la puerta del recibidor y ya estaba en casa, nunca le había gustado aquel espejo pero como ya estaba no quería sacarlo para dejar la pared vacía, el reflejo le recordaba la bolsa que había quedado abajo, trepar escalones otra vez.
AL fin en casa, al primero golpe de vista todo parecía correcto, los muebles, las cortinas, las lámparas, etc. pasó deprisa por el escenario hasta la habitación, tropezando con sillas y sin poder abrir la luz cuando lo necesitó, maldecía sus pasos. Yacía a la cama, descansaba de la llegada respiraba tranquilo al ver que todo seguía igual

la dreta subliminal

Un dia qualsevol anava conduint, distret en el tràfic dels carrers de la ciutat en Paco l’hi va dir _“ doncs jo crec que amb el dictador vivíem millor, això no passava ”_. Bocabadat, l’estupor el glaça la sang i mirant-lo amb ulls de comunista, l’amenaçava amb la mirada quan ell l’hi va dir _” no em miris així, no es que sigui fatxa ni res d’això”_. Ell es tranquil•litza una mica, però esperava una explicació, venint d’un home de mes de cinquanta-cinc anys aquella frase comportava una realitat que havia estat viscuda.
Esperava la resposta o explicació i quan ja anava a atacar la frase en Paco l’hi va dir _”veuràs, el que passa es que abans hi havia mes seguretat ciutadana, no hi havia tanta immigració, aquestos moros i negres, no se on anirem a parar n’hi ha masses i no son com nosaltres”_.
Amb estupor a sobre de mes estupor no sabia que dir, no donava crèdit al que sentia, pensava que el coneixia be, però sembla que estava equivocat. Deu ser broma pensa amb innocència i nomes se l’hi va ocórrer dir _”doncs jo els veig iguals, dos braços , dues cames...”_ digué somrient.
En Paco el mirà, era un home amb un aspecte molt seriós tot i que s’esforçava a dir en tot moment que ell no era com la gent es pensava, amb aquella mirada seria de sempre l’hi va dir _ “ no!, no ho son, fan una olor desagradable com de suor i son uns dropos, sempre estan fent reunions als carrers de la ciutat, segur que venen drogues!”_.
Ara si que ja no sabia que pensar, o bromejava o s’havia trastocat, que l’hi podia dir si ni tan sols sabia si parlava seriosament. Es limita a mirar-lo aquest cop amb mes coïssor, aquests comentaris l’hi dolien, en Paco es va donar compte i l’hi va dir _ “ no em miris així , no et pensis que soc racista ara “_ “que no es cert això de l’olor?”.
La casualitat o la sort havien decidit d’arribar al lloc de treball, ell va pensar millor no discutir l’havia d’aguantar al menys fins la jubilació i va preferir centrar el seu pensament en les eines que necessitava per treballar, al capdavall encara no sabia si l’hi deia de broma.
Va ser llavors, una estona mes tard quan estaven treballant, endinsat a la feina en qüestió amb un martell a una ma i un formo a l’altra, capficat en encastar un pany. En Paco l’hi va dir _ “ doncs saps, jo no ho trobo be això ”_ sense donar-l’hi temps a demanar que era el que no l’hi semblava be l’hi va a dir _ “ això que nomes s’ensenyi el català a les escoles, que no som a Espanya? “ _ ja no es va molestar a dir res, continua treballant com si res.


Un día cualquiera iba conduciendo, distraído en el tráfico de las calles de la ciudad Paco le dijo _“ pues yo creo que con el dictador vivíamos mejor, esto no pasaba ”. Boquiabierto, el estupor le helo la sangre y mirándolo con ojos de comunista, le amenazaba con la mirada cuándo Paco le dijo _” no me mires así, no es que sea facha ni nada de eso”. Él se tranquilizo algo, pero esperaba una explicación, viniendo de un hombre de mas de cincuenta y cinco años aquella frase comportaba una realidad que había sido vivida. Esperaba la respuesta o explicación cuando ya iba a atacar la frase Paco le dijo _”verás, lo que pasa se que antes había mas seguridad ciudadana, no había tanta inmigración, estos moros y negros, no se dónde iremos a parar hay demasiados y no son como nosotros”. Con estupor encima de mas estupor no sabía que decir, no daba crédito a lo que oía, pensaba que le conocía bien, pero parece que estaba equivocado. Debe ser broma pensó con inocencia y solamente se le ocurrió que decir _”pues yo los veo iguales, dos brazos, dos piernas...”dijo sonriente. Paco le miró, era un hombre con un aspecto muy serio aunque se esforzaba en decir a todo momento que él no era como la gente se imaginaba, con aquella mirada seria de siempre le dijo _ “ no!, no lo son, hacen un olor desagradable como de sudor y son unos vagos, siempre están haciendo reuniones por las calles de la ciudad, seguro que venden drogas!”. Ahora si que ya no sabía que pensar, o bromeaba o se había trastocado, que le podía decir si ni siquiera sabía si hablaba seriamente. Se limita a mirarlo esta vez con mas ardor, estos comentarios le dolían, Paco se dio cuenta y le dijo _ “ no me mires así , no te vayas a pensar que soy racista ahora “_ “que no es cierto eso del olor?”.
La casualidad o la suerte habían decidido llegar al puesto de trabajo, él pensó mejor no discutir le había de aguantar al menos hasta la jubilación y prefirió centrar su pensamiento en las herramientas que necesitaba para trabajar, además todavía no sabía si hablaba en broma.
Fue entonces, un rato más tarde cuando estaban trabajando, centrado en el trabajo en cuestión, con un martillo a una mano y un formón en la otra, empeñado en empotrar una cerradura. Paco le dijo _ “ pues sabes, yo no lo encuentro bien ”_ sin darle tiempo a preguntar que era lo que no le parecía bien le dijo _ “ esto que solamente se enseñe en catalán en las escuelas, es que no estamos en España? “ _, no se molesto en decirle nada siguió trabajando sin mas.