Blogia
el ladron de rosas

L’avia

S’arrencaven els cops de sobre amb ingènua velocitat, el sorprenia veure com la representació de la llei era de sobte injusta. Els repressors esgrimien porres sota una barrera d’escuts plastificats, sobre els drets d’aquella gent. La imatge innocent d’una dona gran, es gravava a la retina.
Insignificant entre joves forçuts vestits de blau, l’avia mostrava les seves experiències dibuixades amb arrugues sobre la pell, no feia nosa, ni tan sols corria per desfer-se’n d’ells, potser la fragilitat del seu cos no la deixava córrer.
Esberlada sota estris de cop s’aplicava la justícia, garrot llarg i negre, impossible d’esquivar per ella a la seva edat, línies de vermell baixaven lentament de sobre l’orella.
Era com si en un instant, en tancar els ulls s’enfosquís la vida, s’apaguessin tots els llums i s’aturés tot, la sensació de la velocitat deturada pel cop, obligava.
No es movia, tenia els ulls oberts, mirant enlloc.

Se arrancaban los golpes que recibían con ingenua velocidad, le sorprendía ver como la representación de la ley era de pronto injusta. Los represores esgrimían porras bajo una barrera de escudos plastificados, sobre los derechos de aquella gente. La imagen inocente de una mujer mayor, se grababa en la retina.
Insignificante entre jóvenes forzudos vestidos de azul, la abuela mostraba sus experiencias dibujadas con arrugas sobre su piel, no estorbaba, ni siquiera corría para deshacerse de ellos, quizás la fragilidad de su cuerpo no la dejaba correr.
Destrozada bajo enseres de golpe se aplicaba la justicia, garrote largo y negro, imposible de esquivar por ella a su edad, líneas de rojo bajaban lentamente de sobre la oreja.
Era cómo si en un instante, al cerrar los ojos se oscureciera la vida, se apagaran todas las luces y se detuviera todo, la sensación de la velocidad interrumpida por el golpe, obligaba.
No se movía, tenía los ojos abiertos, mirando a ninguna parte.

0 comentarios