Blogia
el ladron de rosas

Anacoreta

Qualsevol detall molestava la seva inert existència social, comprenia el fet de la necessitat i el tolerava amb paciència, però no el deixava de pertorbar. Trucades telefòniques , sopars de compromís i trobades furtives, desmantellaven la soledat amb la que s’havia quedat immers i que desprès del període anual estimava ja com a pròpia i desitjada.
Somreia pensant que havia de ser amable per que ho eren amb ell, reciprocitat que no agradava sempre de fer. Encontres de vegades no desitjats improvisaven converses de nul interès, escapava a tota possibilitat de contacte humà mostrant el seu costat mes desagraït violentava inclòs a persones que el coneixien.
Gaudia de la seva soledat com a present de durada incerta que el permetia fer mostres d’allò que volia ser , incapaç d’aturar els recursos de qui el demandava grunyia a cada convit, mal educat per privatitzar el seu temps. Només volia estar sol.

Cualquier detalle molestaba su inerte existencia social, comprendía el hecho de la necesidad y lo toleraba con paciencia, pero no le dejaba de perturbar. Llamadas telefónicas, cenas de compromiso y encuentros furtivos, desmantelaban la soledad con la que se había quedado inmerso y que después del periodo anual estimaba ya como propia y deseada.
Sonreía pensando que tenía que ser amable por que lo eran con él, reciprocidad que no gustaba siempre de tener. Encuentros a veces no deseados improvisaban conversaciones de nulo interés, escapaba a toda posibilidad de contacto humano mostrando su lado más desagradecido violentaba incluso a personas que le conocían. Disfrutaba de su soledad como presente de duración incierta que le permitía hacer muestras de aquello que quería ser, incapaz de parar los recursos de quienes le demandaban gruñía a cada invitación, mal educado por privatizar su tiempo. Sólo quería estar sol.

1 comentario

Mujer de humo... -

"Es un muchacho sin importancia colectiva, es sólo un individuo"