roses oloroses
Ara ja fa molt de temps que no deia res, potser ja no ho necessito o potser es que ja no tinc el temps que volia perdre, potser altres coses m’omplen i no deixen lloc per la mirada interior que suposa escriure. Per que per poc o malament que s’escrigui certament surt de dins nostre.
Els fruits del temps que gestiono son a la capsa de l’àngel i tot allò que volia expressar intento encabir-ho en allà, si voleu dir-me qualsevol cosa podeu fer-ho a angelbox1@hotmail.com
De vegades els sentiments mes complicats ens embafen de paraules, caldrien moltes pagines per definir-los.Encongit sota la flassada pesada de solitud apareix lesperança inert de lescalfor duna besada, turmenta el cor la propera certesa dun final per la tristor.
Feliç amb la soledat, en gaudeix sabent-la esgotada, compartir-la nés sens dubte el final de la seva existència.
Omple de joia una presencia, la unió de les soledats fredes sescalfa amb la carència.
Esperar impacient que el lent tarannà del temps sesgoti, escorrent fins lultima gota dels dies besats damunt nosaltres, que seixugui sobre la nostra nuesa deixant el color de la felicitat destar junts dins la seva basta existència.
A veces los sentimientos mas complicados nos empalagan con palabras, harían falta muchas pagines para definirlos.Encogido bajo la frazada pesada de soledad aparece la esperanza inerte del calor de una besada, atormenta el corazón la próxima certeza de un final para la tristeza.
Feliz con la soledad, disfruta sabiéndola agotada, compartirla es sin duda el final de su existencia.
Llena de felicidad una presencia, unión de soledades frías se calientan con su carencia. Esperar impaciente que el lento talante del tiempo se agote, escurriendo hasta la ultima gota de los días besados encima nuestro, que seque encima de nuestra desnudez dejando el color de la felicitad de estar juntos bajo su basta existencia.
Feia dies que no lhi escrivia res, ni tan sols unes paraules afectuoses que desitgessin bon dia. Analitzava les possibles causes i no en resultava cap, no trobava cap motiu per no fer-ho, cap motiu per no teclejar unes lletres.
Va fer el propòsit de escriure, va plantejar el fet descriure al menys un cop a la setmana per acompanyar-lhi els dies.
Cada dia , després de sopar, anava al despatx. Aquell dia era una mica tard, el sopar shavia allargat una miqueta, però va anar fins lescriptori per agafar un paper on faria lesborrall de la carta.
La salutació es important desprès tota la resta, pensà, estava tot decidit a escriure mentre mirava el paper en blanc on veia un trist hola que embrutava la pagina.
Sapoderà de ell un temor intens, por de no tenir cap tema del que parlar, tot i que feia dies que no es veien, imaginar que passaria si la tingues al costat el feia tremolar.
La tediosa convivència amb el treball lhi mutilava les idees amb experiències del tot comunes per tothom, banals i exempt de tot interès.
Que podia explicar sense inventar res, si ella ja sabia per costum de que lhi parlaria. Va escriure una salutació, era important, amb poques paraules va descriure com transcorreria la setmana, això si no passava res.
Hacía varios días que no le escribía nada, ni siquiera unas palabras afectuosas deseando buenos días. Analizaba las posibles causas sin resultado, no encontraba ningún motivo para no hacerlo, ningún motivo para no teclear unas letras.
Hizo el propósito de escribir, se planteó el hecho de escribir al menos una vez a la semana para acompañar los días.
Cada día, tras la cena, se iba al despacho. Aquel día era algo tarde, la cena se había alargado un poco, pero fue hasta el escritorio para coger un papel dónde haría el borrador de la carta. El saludo es importante después todo el resto, pensó, estaba decidido a escribir mientras miraba el papel en blanco dónde veía un triste hola ensuciando la pagina. Se apoderó de él un temor intenso, miedo de no tener ningún tema del que hablar, aun y cuando hacía varios días que no se veían, imaginar que pasaría si la tuviera a su lado le hacía temblar.
La tediosa convivencia con el trabajo le mutilaba las ideas con experiencias del todo comunes por todo el mundo, banales y exentas de todo interés. Que podía explicar sin inventar nada, si ella ya sabía por costumbre de que le hablaría. Escribió un saludo, era importante, con pocas palabras describió cómo transcurriría la semana, eso si no pasaba nada.
No volia tolerar lexistència dombres en el transcurs daquella entrevista, era necessari que tot resultes clar, arribar a un punt comprensiblement lògic; ell no entenia massa be aquestes coses i en podia dependre lèxit.
Ho tenia tot preparat, tots els papers necessaris, la documentació i les factures que lhi van mencionar, tot plegat no tenia massa complicació, era una simple qüestió dordre.
El dia va començar ignorant del que passaria, shavia llevat aviat últimament no dormia massa be, ja ho tenia tot preparat del dia anterior així que tranquillament es disposava a esmorzar, alguna cosa lleugera no tenia massa gana es preguntava si podien ser els nervis de tornar-la a veure.
El seu excés de puntualitat tornava a fer presencia, sempre arribava massa aviat, es trobava sol en el lloc concertat, encara sort que el dia era exultant. Des on era, veia una filera darbres que sarrengleraven en línia recta cap al final del paisatge urbà, aconseguien formar una barrera que trencava el gris dels edificis que es veien entre les seves fulles, els separaven entre si, una mena de guionets blancs que es convertien en bancs per seure al posar-se les ulleres, ja no hi veia massa be.
Admirava el passeig remodelat de nou per les obres dun gran aparcament subterrani, mentre lesperava, es meravellava per la manera en que larquitecte havia distribuït lespai, combinava grans torres illuminades de vidre i acer amb els arbres que sobrevivien al forat que tenien sota. Havia quedat al mig una important buidor artificial, la desforestació de boscos i selves lhi va passar pel cap.
Recordava haver passejat entre els plataners que ell veia com gegants des la infància, de nen les dimensions de les coses es relativitzen segons la grandària del cos. Es veia a la memòria amb els seus amics, assentats en aquells bancs de pedra ja desapareguts donant importància absoluta a les coses mes banals, mentrestant assaborien la primera cigarreta.
Buscava amb la mirada larbre on havien escrit els seus noms jugant, on desprès ell va anar corrents, per encerclar els noms dins un cor i ensenyar-lhi lendemà. Ja no hi era, segurament, el devien haver portat a una daquelles fabriques que fan llistons, o potser de paper, papers com els que portava a la ma. Seria paragògic que el arbre on ell va gravar el seu amor, fos el paper on es signaria la separació de la única cosa que els unia ara.
Somreia estúpidament, ella ja venia i com sempre arribava tard, ara posarien les coses en ordre.
No toleraría la existencia de sombras en el transcurso de aquella entrevista, era necesario que todo resultase claro para llegar a un punto comprensiblemente lógico; él no entendía demasiado de estas cosas y podía depender el éxito.
Lo tenía todo preparado, todos los papeles necesarios, la documentación y las facturas que le mencionaron, al fin y al cabo no tenía demasiada complicación, era una simple cuestión de orden.
El día empezó ignorante de lo que pasaría, se había levantado pronto últimamente no dormía demasiado bien, lo tenía todo preparado del día anterior, tranquilamente se disponía a almorzar, algo ligero, no tenía demasiado hambre, se preguntaba si podía ser los nervios de volverla a ver.
Su exceso de puntualidad volvía a hacer presencia, siempre llegaba demasiado pronto, se encontraba solo en el lugar concertado, menos mal que el día estaba radiante. Desde donde estaba, veía una hilera de árboles que en línea recta hacia el final del paisaje urbano, conseguían formar una barrera que rompía el gris en los edificios que se veían entre sus hojas, los separaban entre si, una especie de guiones blancos que se convertían en bancos para sentarse al ponerse las gafas, ya no veía demasiado bien.
Admiraba el paseo remodelado de nuevo por las obras de un gran aparcamiento subterráneo, mientras la esperaba, se maravillaba por la manera en que el arquitecto había distribuido el espacio, combinaba grandes torres iluminadas de vidrio y acero con los árboles que sobrevivían al agujero que tenían debajo.
Había quedado en medio un importante vacío artificial, la deforestación de bosques y selvas se le pasó por la cabeza.
Recordaba haber paseado entre los plátanos que él veía como gigantes desde la infancia, de niño las dimensiones de las cosas se relativizan según el tamaño del cuerpo.
Se veía en la memoria con sus amigos, sentados en aquellos bancos de piedra ya desaparecidos, dando importancia absoluta a las cosas más banales, mientras saboreaban el primero pitillo.
Buscaba con la mirada el árbol dónde habían escrito sus nombres jugando, dónde después él fue corriendo, para meter sus nombres dentro de un corazón y enseñárselo al día siguiente. Ya no estaba, seguramente, lo debían haber llevado a una de aquellas fabricas que hacen listones, o quizás de papel. Papeles como los que traía en la mano. Sería paradójico que el árbol donde él grabó su amor, fuera el papel dónde se firmaría la separación de la única cosa que los unía ahora.
Sonreía estúpidamente, ella ya venía y como siempre llegaba tarde, ahora pondrían las cosas en orden.
Sol a casa, com que feia fred va encendre el foc, amb les llums apagades i només la claror de les flames no podia llegir, així que va optar per encendre una llampera. Només illuminava el llibre que tenia a les mans,però ja en tenia prou.
Va posar la radio, una musica clàssica acompanyava de fons lestona de lectura abans danar a dormir, per uns instants va aparèixer un descans a la seva anima.
Qualsevol detall molestava la seva inert existència social, comprenia el fet de la necessitat i el tolerava amb paciència, però no el deixava de pertorbar. Trucades telefòniques , sopars de compromís i trobades furtives, desmantellaven la soledat amb la que shavia quedat immers i que desprès del període anual estimava ja com a pròpia i desitjada.
Somreia pensant que havia de ser amable per que ho eren amb ell, reciprocitat que no agradava sempre de fer. Encontres de vegades no desitjats improvisaven converses de nul interès, escapava a tota possibilitat de contacte humà mostrant el seu costat mes desagraït violentava inclòs a persones que el coneixien.
Gaudia de la seva soledat com a present de durada incerta que el permetia fer mostres dallò que volia ser , incapaç daturar els recursos de qui el demandava grunyia a cada convit, mal educat per privatitzar el seu temps. Només volia estar sol.
Cualquier detalle molestaba su inerte existencia social, comprendía el hecho de la necesidad y lo toleraba con paciencia, pero no le dejaba de perturbar. Llamadas telefónicas, cenas de compromiso y encuentros furtivos, desmantelaban la soledad con la que se había quedado inmerso y que después del periodo anual estimaba ya como propia y deseada.
Sonreía pensando que tenía que ser amable por que lo eran con él, reciprocidad que no gustaba siempre de tener. Encuentros a veces no deseados improvisaban conversaciones de nulo interés, escapaba a toda posibilidad de contacto humano mostrando su lado más desagradecido violentaba incluso a personas que le conocían. Disfrutaba de su soledad como presente de duración incierta que le permitía hacer muestras de aquello que quería ser, incapaz de parar los recursos de quienes le demandaban gruñía a cada invitación, mal educado por privatizar su tiempo. Sólo quería estar sol.
Quotidianitat espontània diferenciava el dia davui, cigonyes tombaven pel campanar com orenetes gegants, baixada curiosa de temperatures al mes dagost omplia el cel de núvols que descarregaven a sobre la sorpresa dels veïns, mes enllà a la distancia lanticipi de tardor també sorprenia en comú sentiment de simpatia.
El dia mancat de gracia somreia, tornaven els dies que capturaven la seva emoció. Colors difuminats i lluentors esporàdiques impregnaven el cel de formes excèntriques treballades per laire.
Agradable fred condicionat a laire que esculpia el cel, tornava els dies de musica exigent datenció, aparadors aclaparats robaven el temps a les mirades encuriosides pel futur.
Cotidianidad espontánea diferenciaba el día de hoy, cigüeñas revoloteaban por el campanario como golondrinas gigantes, bajada curiosa de temperaturas en el mes de agosto llenaba el cielo de nubes que descargaban encima la sorpresa de los vecinos, mas allá en la distancia el anticipo de otoño también sorprendía en común sentimiento de simpatía. El día falto de gracia sonreía, volvían los días que capturaban su emoción. Colores difuminados y brillos esporádicos impregnaban el cielo de formas excéntricas trabajadas por el aire.
Agradable frío condicionado al aire que esculpía el cielo, volvía a los días de música exigente de atención, escaparates abrumados robaban el tiempo a las miradas interesadas por el futuro.
Començava els dilluns amb la illusió de que sacabés ja la setmana, passessin els dies ràpidament sense parar, arribar a dissabte per poder tornar a veure-la. El record del cap de setmana el duia durant la resta de les jornades esperant la tornada dels dies festius.
Caminava estúpidament, arrossegant els peus, endormiscada per la calor del migdia. El sol escalfava i les ombres del poble eren ocupades per els supervivents de la festa nocturna.
Imaginava la deliciosa sensació dingerir glucosa i cafeïna duna beguda freda,totalment necessari per poder continuar la calorosa passejada per aquell poble que havia travessat la barrera temporal.
Dins el seu cau refugiades sota la humitat i frescor de la pedra, lagredien unes pupiles dilatades que es van clavar sobre seu durant unes millèsimes de segon, amb un posat de superioritat que anullava la poca intelligència que es podia suposar de la seva alopècia, el noi la mirava quan va passar per davant el antre.
Sesgarrifà encara mes al veure com els globus oculars semblaven sortir de les seves urnes com si la volguessin assenyalar, conservava el posat i buidava una gerra de cervesa quan van tornar a passar. Potser nomes es idiota, va pensar.
Andaba estúpidamente, arrastrando los pies, adormilada por el calor del mediodía. El sol calentaba y las sombras del pueblo eran ocupadas por los supervivientes de la fiesta nocturna. Imaginaba la deliciosa sensación de ingerir glucosa y cafeína en una bebida fría, totalmente necesario para poder continuar la calurosa paseada por aquel pueblo que había atravesado la barrera temporal. Dentro su madriguera refugiadas bajo la humedad y frescura de la piedra, la agredían unas pupilas dilatadas que se clavaron encima suyo durante unas milésimas de segundo, con un ademán de superioridad que anulaba la poca inteligencia que se podía suponer de su alopecia, el chico la miraba cuando pasó por delante el antro. Se estremeció todavía mas al ver como los globos oculares parecían salir de sus cuencas como si la quisieran señalar, conservaba el ademán y vaciaba una jarra de cerveza cuando volvieron a pasar. Quizás solamente es idiota, pensó.
Despertar entre llençols suats de solitud, mossegar-se els llavis fins esbossar dolorós somriure.
Emprendre camí diari fins la roda dentada, mecanisme que mante el seu esperit en vida.
Acompanyat per la seva infidel ombra que remuga sempre la mateixa cançó, composició odiada a la seva reiteració.
Alimentar lembolcall adolorit i suat que suporta el pas de la seva consciencia.
Infidel ombra que recorda la mateixa tonadeta fins al final de la mecànica roda.
Submergir-se en solitud fins abatre la presencia del dia, esgotat lúltim sospir, compren la fam.
Cebar lesperit, construeix esborralls dimatges que perdria la memòria del temps.
Habituals les llàgrimes, conèixer que tornarà a suar solitud.
Despertar en sabanas sudadas de soledad, morder sus labios hasta dejar el esbozo de dolorosa sonrisa.
Emprender camino diario hacia la rueda dentada, mecanismo que mantiene su espíritu en vida.
Acompañado por su infiel sombra que tararea siempre la misma canción, tonadilla odiada en su reiteración
Alimentar envoltorio adolorido y sudado que soporta el paso de la consciencia.
Infiel sombra que recuerda la misma cantinela hasta el final de la mecánica rueda.
Sumergirse en soledad hasta abatir la presencia del día, agotado el último suspiro, comprende el hambre.
Cebar el espíritu, construye a tinta esbozos de imágenes que perdería la memoria del tiempo.
Habituales las lagrimas, conocer que tornará a sudar soledad.