Potser l'ùltim

Ara ja fa molt de temps que no deia res, potser ja no ho necessito o potser es que ja no tinc el temps que volia perdre, potser altres coses m’omplen i no deixen lloc per la mirada interior que suposa escriure. Per que per poc o malament que s’escrigui certament surt de dins nostre.

Els fruits del temps que gestiono son a la capsa de l’àngel i tot allò que volia expressar intento encabir-ho en allà, si voleu dir-me qualsevol cosa podeu fer-ho a [e-mail]

esguinç lleu

Sota un finestral que s’allarga cap al sostre, hi ha dues cadires, semblen còmodes amb el respatller de plàstic però el seient de roba. Coixí negre sobre potes i braços cromats, llueixen influenciats per les llums soterrades al sostre.
Del costat dret, queda una cadena de butacóns també foscos i baixos. El conjunt evidencia l’espera.
El gel clínic em crema la pell mentre es retrasa l’atenció mèdica, escolto per casual atenció a la veu d’una infermera el motiu. Un accident possiblement lleu del pare, ocupa la metgessa.
Un noi envaeix la cadena de butaques, te una presencia dura i violenta, es presenta sense parlar, amb una mirada seca n’hi ha prou, m’incomoda.
Potser el meu afebliment o el desavantatge físic en que em trobo, em posa a la defensiva.
El gel ja no crema, la visió dels dits me’l presenta tou com un coixí d’aigua.
El noi s’estira sobre els butacóns i n’ocupa tota la cadena, treu l’aparell de telefon portàtil i juga, mostra un dit enguixat que tranquilitza.
Entra un home, vesteix de verd, uniformat però sense tenir res a veure amb cirurgia, el calçat i la pols el delata. Ens observa, el noi s’incorpora deixant lliure dues de les butaques, l’home avança unes passes i es deixa caure amb decisió.La butaca aguanta tot i la corpulència, el noi segueix immers en l’aparell.
Durant tota l’estona s’escolta la veu de la recepcionista, l’acompanya el dolor atenuat pel gel.
Les agulles del rellotge avancen quatre passes, l’home mira enlloc i tot arreu amb les dues mans posades als genolls, el noi immers en silenci, jo observo l’espera.
Les mostres de dolor se m’escapen per la cara sense consciencia, l’home mostra amabilitat i comenta:
_ Deu fer mal això, només de veure’t ja pateixo...
Contesto sense anim i això destrueix tota possibilitat de conversa, s’escolta moviment al passadís, l’home somriu.El noi alça la mirada sense moure el cos i torna a l’aparell.
Amb saltirons arrossegats, avanço cap el despatx del doctor, una infermera divertida es commou i amb la veu em limita la velocitat, no se si he de riure, només la miro i avanço lentament.
Em repenjo a la cadira, bessona de les que hi ha a la sala d’espera, demanen que segui. Ell comenta l’informe, pregunta i torna a parlar, jo responc amb monosilabs i silenci. Ordena.
_ Aixecat i seu a la llitera.
Obeeixo, l’infermera divertida em treu el gel m’entre remuga quelcom sobre el canvi d’estat del mateix.Entra la doctora, seu allà on jo era.
Els dos metges parlen entre ells i s’obliden de mi en mans de l’infermera, parlen del pare, deu ser molt gran per l’aspecte d’ella. Torna a manar.
_ Aixecat i acompanya-la, senyala l’infermera.
Ella somriu amb la meva sabata a la mà, em mira. Ell altra cop.
_ Plaques, aquesta vegada l’ordre es per l’infermera.
La metgessa esta massa preocupada pel pare, passo pel seu costat i em travessa la cama amb la mirada,sense veure-la.
M’acompanya, m’indica amb la meva sabata, travessem una porta que la deformació professional em fa veure malmesa, a la nova estança apareix una maquina amb una mena d’objectiu encarat a sobre d’una taula metal.lica, sento l’home de verd que se’n va alçant la veu, sota les instruccions de l’infermera divertida em col.loco sobre la taula de l’aparell.
No puc evitar d’observar l’edat de la maquina, em sorprèn que funcioni.
Quedo sol, assegut a la taula miro el voltant, la porta ja no sembla malmesa per l’us, tot plegat es una il.lusió.Tota l’habitació esta folrada amb algun material metal.lic, passa divertida pel meu davant amb dues radiografies, em proposa l’espera.
Una pintura gris de poc gust amaga les planxes metal.liques a les portes, el color blanc es per les parets, el terra verd pedra. Tot de bonys sobreposats les descobreixen amagades, accentuen l’edat de tot plegat. Em sorprèn que funcioni.
Ara el doctor, mes afable, m’explica l’abast de la ferida. L’infermera m’ha envenat amb compte, les instruccions sobre com havia de tractar el peu, no deixaven de sortir de la seva boca.
Segut a una de les bessones noto la pressió del venatge i perdo l’atenció sobre el doctor. Insisteix, vol saber que ha passat.
Recordo, l’escala... la feina acabada... he de baixar. La pressió no cedeix, no em fa notar el dolor, però molesta.
Decideix que m’he torçat el turmell baixant de l’escala, hi afegeix una relliscada, moviment forçat lateral i una deformació prominent que apareix sota la pell, líquids en diu. Recordo, dolor i la por que creix amb la inflamació. Esquinç lleu.
La meva llibertat de moviments pertany a unes crosses de préstec, la falta de practica em deixa ridícul davant d’ells, només somriuen. Intento mantenir-me dret entre recomanacions.
Apareix la doctora, ara si amb l’uniforme de treball, mes consells.Assenteixo amb el cap, em desentenc i em recrimina.
A recepció la burocràcia, la pressió em molesta però el dolor es mitigat, les dades s’il.luminen a la pantalla al temps d’esmentar-les. El doctor reacciona, m’ha portat medicament i aigua.
Ocupo el mateix lloc, les agulles del rellotge s’han descomptat , hi ha un finestral que s’allarga cap al sostre i al davant dues cadires, ara reconec bessones d’un altra. Soc a la sala on la cadena de butacons esta ocupada per un noi amb el dit trencat, amb l’única distracció del seu telefon.Entra un home amable de verd, pren seient i comenta amb la mirada la novetat del meu peu.
He d’esperar per la meva mobilitat frustrada, la pressió ara em fa mal i no se com he de posar la cama.
El noi abandona el seu posat malcarat, aparta l’aparell i mira cap a la porta, l’home somriu i no diu res. Entra l’infermera amb mitges de colors i m’escridassa sense alçar la veu, per no fer cas de reiterades instruccions ja oblidades.
L’amabilitat torna a la cara del home, l’aparell torna a captivar el malcarat.
Esperar, em fa mal la pressió d’un venatge que he de conservar quinze dies.

De nou...

Durant temps, per l’increment d‘obligacions i  falta de comunicació, oblidava  les roses  al  assecar dels camins. Perdia doncs dia rere dia la vellesa dels pètals i l’olor de les flors, en intentar recordar les imatges i els sons, els sentiments es barallaven dins la seva ment, es preguntava si començar de nou valdria la pena.  

capritxet

Sabia que podia passar, de fet n’estava pràcticament segur de que aquell estat de soledat no duraria sempre. Els dies, tenien un estat de normalitat que feia temps no en gaudia, passaven lentament deixant que els fets amortitzessin l’instant exhaurit.
Imaginava com serien les estones quotidianes, el passar de les hores o els moments íntims en companyia.
Mai no hagués pogut pensar en la fortuna que l’esperava, trobar l’anima que l’acompanyaria en aquell nou camí vora la platja.
Era un capritx del cel, una vel•leïtat divina que els apropava sense haver tingut mai la possibilitat de conèixer-se sense ajut.

Sabía que podía pasar, de hecho estaba prácticamente seguro de que aquel estado de soledad no duraría siempre.
Los días, tenían un estado de normalidad del que hacía tiempo no disfrutaba, pasaban lentamente dejando que los hechos amortizaran el instante agotado.
Imaginaba cómo serian los ratos cotidianos, el pasar de las horas o los momentos íntimos en compañía. Nunca hubiera podido pensar en la fortuna que le esperaba, encontrar el alma que le acompañaría en aquel nuevo camino a la orilla de la playa.
Era un capricho del cielo, una veleidad divina que les acercaba sin haber tenido nunca la posibilidad de conocerse sin ayuda.

L’avia

S’arrencaven els cops de sobre amb ingènua velocitat, el sorprenia veure com la representació de la llei era de sobte injusta. Els repressors esgrimien porres sota una barrera d’escuts plastificats, sobre els drets d’aquella gent. La imatge innocent d’una dona gran, es gravava a la retina.
Insignificant entre joves forçuts vestits de blau, l’avia mostrava les seves experiències dibuixades amb arrugues sobre la pell, no feia nosa, ni tan sols corria per desfer-se’n d’ells, potser la fragilitat del seu cos no la deixava córrer.
Esberlada sota estris de cop s’aplicava la justícia, garrot llarg i negre, impossible d’esquivar per ella a la seva edat, línies de vermell baixaven lentament de sobre l’orella.
Era com si en un instant, en tancar els ulls s’enfosquís la vida, s’apaguessin tots els llums i s’aturés tot, la sensació de la velocitat deturada pel cop, obligava.
No es movia, tenia els ulls oberts, mirant enlloc.

Se arrancaban los golpes que recibían con ingenua velocidad, le sorprendía ver como la representación de la ley era de pronto injusta. Los represores esgrimían porras bajo una barrera de escudos plastificados, sobre los derechos de aquella gente. La imagen inocente de una mujer mayor, se grababa en la retina.
Insignificante entre jóvenes forzudos vestidos de azul, la abuela mostraba sus experiencias dibujadas con arrugas sobre su piel, no estorbaba, ni siquiera corría para deshacerse de ellos, quizás la fragilidad de su cuerpo no la dejaba correr.
Destrozada bajo enseres de golpe se aplicaba la justicia, garrote largo y negro, imposible de esquivar por ella a su edad, líneas de rojo bajaban lentamente de sobre la oreja.
Era cómo si en un instante, al cerrar los ojos se oscureciera la vida, se apagaran todas las luces y se detuviera todo, la sensación de la velocidad interrumpida por el golpe, obligaba.
No se movía, tenía los ojos abiertos, mirando a ninguna parte.

Vençuda soledat

De vegades els sentiments mes complicats ens embafen de paraules, caldrien moltes pagines per definir-los.Encongit sota la flassada pesada de solitud apareix l’esperança inert de l’escalfor d’una besada, turmenta el cor la propera certesa d’un final per la tristor.
Feliç amb la soledat, en gaudeix sabent-la esgotada, compartir-la n’és sens dubte el final de la seva existència.
Omple de joia una presencia, la unió de les soledats fredes s’escalfa amb la carència.
Esperar impacient que el lent tarannà del temps s’esgoti, escorrent fins l’ultima gota dels dies besats damunt nosaltres, que s’eixugui sobre la nostra nuesa deixant el color de la felicitat d’estar junts dins la seva basta existència.

A veces los sentimientos mas complicados nos empalagan con palabras, harían falta muchas pagines para definirlos.Encogido bajo la frazada pesada de soledad aparece la esperanza inerte del calor de una besada, atormenta el corazón la próxima certeza de un final para la tristeza.
Feliz con la soledad, disfruta sabiéndola agotada, compartirla es sin duda el final de su existencia.
Llena de felicidad una presencia, unión de soledades frías se calientan con su carencia. Esperar impaciente que el lento talante del tiempo se agote, escurriendo hasta la ultima gota de los días besados encima nuestro, que seque encima de nuestra desnudez dejando el color de la felicitad de estar juntos bajo su basta existencia.

Deturar el temps

M’apropo fins on ets descalç i en silenci, sense fer soroll vull evitar despertar-te, la nit xerra amb veu espantada sobre les hores mudes, escurçant aquest miratge.
Et mous, remugant en despertar sentir la carícia de la veu, que intenta en va, allunyar els rajos que despunten intenta, en va, deturar el temps.

Me acerco hasta dónde estas descalzo y en silencio, sin hacer ruido quiero evitar despertarte, la noche habla con voz asustada sobre las horas mudas, acortando este espejismo.
Te mueves, musitando al despertar sentir la caricia de la voz, que intenta en vano, alejar los rayos que despuntan intenta, en vano, detener el tiempo.

Porta’m un altra sucre

Durant un instant els seus ulls es van aturar els uns davant els altres, no es coneixien, ni tan sols s’havien vist mai, una mena de comunicació els induïa a mirar-se d’aquella manera, semblava la lluita de dos animals mascles per la femella.
Cap dels dos homes semblava voler abandonar aquella baralla, gesta inútil, segurament resultant de la curiositat, els feia sostenir la mirada.
Cada cop era mes a prop, amb passes rapides s’apropava a ell, no el deixava de mirar als ulls, ni per un segon descansaven de la batalla. Ja era a punt d’aixecar-se, atacar o defendre, dependria del seu contrincant.
Sobtadament, sortosament algú va cridar distraient el glaç de les mirades. En comptes d’aturar-se davant ell, es girà com si conegués el crit, una dona madura, asseguda a l’altra banda on es trobaven, reclamava amb veu aspre, alguna cosa mes a banda de la seva inicial petició.
Desconcertat, cercava amb imprudència pel seu tombant, abatut trobava resposta als crits mal educats d’aquella dona impertinent que havia aturat la batalla. Just al seu costat, a tocar de on era ell, hi havia una taula amb tot de serveis de cafè, sucres i d’altres edulcorants omplien el sobre.
S’adonava que amb el temps d’estar sol, havia canviat amb ignorància d’haver-ho fet, la confiança per la agressivitat absurda.


Durante un instante sus ojos se pararon unos ante otros, no se conocían, ni siquiera se habían visto nunca antes, una especie de comunicación les inducía a mirarse de aquella manera, parecía la lucha de dos animales machos por una hembra.
Ninguno de los dos hombres parecía querer abandonar aquella pelea, gesta inútil, seguramente resultante de la curiosidad, les hacía sostener la mirada.
Cada vez estaba mas cerca, con pasos rápidos se acercaba a él, no dejaba de mirarle a los ojos, ni por un segundo descansaban de la batalla. Ya estaba a punto de levantarse, atacar o defender, dependería de su contrincante.
Repentinamente, por suerte alguien gritó distrayendo el hielo de las miradas. En vez de pararse ante él, se giró como si conociera el grito, una mujer madura, sentada al otro lado de dónde se encontraban, reclamaba con voz áspera, algo además de su inicial petición.
Desconcertado, buscaba con imprudencia por su alrededor, abatido encontraba respuesta a los gritos mal educados de aquella mujer impertinente que había parado la batalla. Justo a su lado, a tocar de dónde él estaba, había una mesa con servicios de café, azúcares y todo tipo de edulcorantes llenaban el mostrador. Se daba cuenta que con el tiempo estar solo, le había cambiado con ignorancia de haberlo hecho, la confianza por agresividad absurda.

Grans per jugar

La sorra era una mica aspre, certament es notava que no era d’allà, els grans eren molt grossos per ser polits per l’aigua del mar, tot i això, es podia córrer perfectament per sobre i deixar-s’hi caure si feia falta.
Era una mena de blancor deslluïda la que regnava aquell mati, com si una mena de filtre solar protegís la gent sense permís. Cap al final, ja pràcticament a l’hora de dinar el sol bromejava donant una mica de calor als que restaven sobre la sorra aprofitant el final dels dies festius.
Els dits poc podien sentir del plaer del joc, patien la falta de costum de caminar descalços, corria perseguint la pilota amb una mena de pala petita i rodona a la mà, els cops que donava no sempre sortien com volia, desviant el joc cap el cansament. De tant en tant s’aturaven per agafar alè i respirar, córrer per l’arena esdevenia un esport inusual que esgotava les cendres de la seva joventut.


La arena era algo áspera, ciertamente se notaba que no era propia de allí, sus granos eran muy gordos para estar pulidos por el agua del mar, aún así, se podía correr perfectamente sobre ella y dejarse caer si hacía falta.
Era una especie de candor deslucida la que reinaba aquella mañana, como si una especie de filtro solar protegiera la gente sin permiso. Hacia el final, ya prácticamente la hora de comer el sol bromeaba dando algo de calor a los que restaban sobre la arena aprovechando el final de los días festivos.
Los dedos poco podían sentir del placer del juego, padecían la falta de costumbre de andar descalzos, corría persiguiendo la pelota con una clase de pala pequeña y redonda a la mano, los golpes que daba no siempre salían cómo quería, desviando el juego hacia el cansancio. De vez en cuando se paraban para coger aliento y respirar, correr por la arena acontecía un deporte inusual que agotaba las cenizas de su juventud.

companya

Oblidada, repenjada sobre el cavallet, la pols s’aprofitava de ella, violava el aspecte solemne que havia tingut, mostrant-la com ferralla. En soledat, restava quieta deixant passar temps.
Era depriment, cada cop que baixava allà, la veia i quasi el feia plorar. Ja n’hi havia prou, calia prendre una decisió per salvar el que quedava de ella.
Va arreplegar totes les eines que tenia animat per la il•lusió de tornar a sentir les seves vibracions, recordava el so tronador de la motocicleta, s’hi va posar de seguida.
Les mans greixoses l’apropaven al cor metàl•lic que amagava al seu interior, recordaven junts kilòmetres d’experiències.

Olvidada, apoyada sobre el caballete, el polvo se aprovechaba de ella, violaba el aspecto solemne que había tenido, mostrándola como chatarra. En soledad, quedaba quieta dejando pasar el tiempo.
Era deprimente, cada vez que bajaba allá, la veía y casi le hacía llorar. Ya tenia bastante, hacía falta tomar una decisión para salvar lo que quedaba de ella.
Recogió todas las herramientas que tenía animado por la ilusión de volver a sentir sus vibraciones, recordaba el sonido tronador de la motocicleta, se puso enseguida. Las manos grasientas le acercaban al corazón metálico que escondía en su interior, recordaban juntos kilómetros de experiencias.

Allò que desitgem

Allò que no desitgem perdre no sucumbeix en el nostre interior,
evoquem els records dolorosament fins a la sacietat,
delectem les nostres llàgrimes coneixent la pèrdua d’amor,
entristeix l’esperit saber que no a mort.

Dansa macabra de pensaments agita els nostres cossos,
adornada de dolçor a la mirada penetra en la intimitat,
trossejant la salvaguarda de l’ànima en trossos,
convidant als cossos a la soledat

Aquello que no deseamos perder no sucumbe en nuestro interior,
evocamos los recuerdos dolorosamente hasta la saciedad,
deleitamos nuestras lágrimas conociendo la pérdida de amor,
entristece el espíritu saber que no a muerto.

Danza macabra de pensamientos agita nuestros cuerpos,
Adornada de dulzura en la mirada penetra en la intimidad,
Despedazando la salvaguarda del alma en fragmentos,
Invitando a los cuerpos a la soledad

La salutació es important

Feia dies que no l’hi escrivia res, ni tan sols unes paraules afectuoses que desitgessin bon dia. Analitzava les possibles causes i no en resultava cap, no trobava cap motiu per no fer-ho, cap motiu per no teclejar unes lletres.
Va fer el propòsit de escriure, va plantejar el fet d’escriure al menys un cop a la setmana per acompanyar-l’hi els dies.
Cada dia , després de sopar, anava al despatx. Aquell dia era una mica tard, el sopar s’havia allargat una miqueta, però va anar fins l’escriptori per agafar un paper on faria l’esborrall de la carta.
La salutació es important desprès tota la resta, pensà, estava tot decidit a escriure mentre mirava el paper en blanc on veia un trist “ hola “ que embrutava la pagina.
S’apoderà de ell un temor intens, por de no tenir cap tema del que parlar, tot i que feia dies que no es veien, imaginar que passaria si la tingues al costat el feia tremolar.
La tediosa convivència amb el treball l’hi mutilava les idees amb experiències del tot comunes per tothom, banals i exempt de tot interès.
Que podia explicar sense inventar res, si ella ja sabia per costum de que l’hi parlaria. Va escriure una salutació, era important, amb poques paraules va descriure com transcorreria la setmana, això si no passava res.

Hacía varios días que no le escribía nada, ni siquiera unas palabras afectuosas deseando buenos días. Analizaba las posibles causas sin resultado, no encontraba ningún motivo para no hacerlo, ningún motivo para no teclear unas letras.
Hizo el propósito de escribir, se planteó el hecho de escribir al menos una vez a la semana para acompañar los días.
Cada día, tras la cena, se iba al despacho. Aquel día era algo tarde, la cena se había alargado un poco, pero fue hasta el escritorio para coger un papel dónde haría el borrador de la carta. El saludo es importante después todo el resto, pensó, estaba decidido a escribir mientras miraba el papel en blanco dónde veía un triste “hola“ ensuciando la pagina. Se apoderó de él un temor intenso, miedo de no tener ningún tema del que hablar, aun y cuando hacía varios días que no se veían, imaginar que pasaría si la tuviera a su lado le hacía temblar.
La tediosa convivencia con el trabajo le mutilaba las ideas con experiencias del todo comunes por todo el mundo, banales y exentas de todo interés. Que podía explicar sin inventar nada, si ella ya sabía por costumbre de que le hablaría. Escribió un saludo, era importante, con pocas palabras describió cómo transcurriría la semana, eso si no pasaba nada.

El ordre de les coses

No volia tolerar l’existència d’ombres en el transcurs d’aquella entrevista, era necessari que tot resultes clar, arribar a un punt comprensiblement lògic; ell no entenia massa be aquestes coses i en podia dependre l’èxit.
Ho tenia tot preparat, tots els papers necessaris, la documentació i les factures que l’hi van mencionar, tot plegat no tenia massa complicació, era una simple qüestió d’ordre.
El dia va començar ignorant del que passaria, s’havia llevat aviat últimament no dormia massa be, ja ho tenia tot preparat del dia anterior així que tranquil•lament es disposava a esmorzar, alguna cosa lleugera no tenia massa gana es preguntava si podien ser els nervis de tornar-la a veure.
El seu excés de puntualitat tornava a fer presencia, sempre arribava massa aviat, es trobava sol en el lloc concertat, encara sort que el dia era exultant. Des on era, veia una filera d’arbres que s’arrengleraven en línia recta cap al final del paisatge urbà, aconseguien formar una barrera que trencava el gris dels edificis que es veien entre les seves fulles, els separaven entre si, una mena de guionets blancs que es convertien en bancs per seure al posar-se les ulleres, ja no hi veia massa be.
Admirava el passeig remodelat de nou per les obres d’un gran aparcament subterrani, mentre l’esperava, es meravellava per la manera en que l’arquitecte havia distribuït l’espai, combinava grans torres il•luminades de vidre i acer amb els arbres que sobrevivien al forat que tenien sota. Havia quedat al mig una important buidor artificial, la desforestació de boscos i selves l’hi va passar pel cap.
Recordava haver passejat entre els plataners que ell veia com gegants des la infància, de nen les dimensions de les coses es relativitzen segons la grandària del cos. Es veia a la memòria amb els seus amics, assentats en aquells bancs de pedra ja desapareguts donant importància absoluta a les coses mes banals, mentrestant assaborien la primera cigarreta.
Buscava amb la mirada l’arbre on havien escrit els seus noms jugant, on desprès ell va anar corrents, per encerclar els noms dins un cor i ensenyar-l’hi l’endemà. Ja no hi era, segurament, el devien haver portat a una d’aquelles fabriques que fan llistons, o potser de paper, papers com els que portava a la ma. Seria paragògic que el arbre on ell va gravar el seu amor, fos el paper on es signaria la separació de la única cosa que els unia ara.
Somreia estúpidament, ella ja venia i com sempre arribava tard, ara posarien les coses en ordre.

No toleraría la existencia de sombras en el transcurso de aquella entrevista, era necesario que todo resultase claro para llegar a un punto comprensiblemente lógico; él no entendía demasiado de estas cosas y podía depender el éxito.
Lo tenía todo preparado, todos los papeles necesarios, la documentación y las facturas que le mencionaron, al fin y al cabo no tenía demasiada complicación, era una simple cuestión de orden.
El día empezó ignorante de lo que pasaría, se había levantado pronto últimamente no dormía demasiado bien, lo tenía todo preparado del día anterior, tranquilamente se disponía a almorzar, algo ligero, no tenía demasiado hambre, se preguntaba si podía ser los nervios de volverla a ver.
Su exceso de puntualidad volvía a hacer presencia, siempre llegaba demasiado pronto, se encontraba solo en el lugar concertado, menos mal que el día estaba radiante. Desde donde estaba, veía una hilera de árboles que en línea recta hacia el final del paisaje urbano, conseguían formar una barrera que rompía el gris en los edificios que se veían entre sus hojas, los separaban entre si, una especie de guiones blancos que se convertían en bancos para sentarse al ponerse las gafas, ya no veía demasiado bien.
Admiraba el paseo remodelado de nuevo por las obras de un gran aparcamiento subterráneo, mientras la esperaba, se maravillaba por la manera en que el arquitecto había distribuido el espacio, combinaba grandes torres iluminadas de vidrio y acero con los árboles que sobrevivían al agujero que tenían debajo.
Había quedado en medio un importante vacío artificial, la deforestación de bosques y selvas se le pasó por la cabeza.
Recordaba haber paseado entre los plátanos que él veía como gigantes desde la infancia, de niño las dimensiones de las cosas se relativizan según el tamaño del cuerpo.
Se veía en la memoria con sus amigos, sentados en aquellos bancos de piedra ya desaparecidos, dando importancia absoluta a las cosas más banales, mientras saboreaban el primero pitillo.
Buscaba con la mirada el árbol dónde habían escrito sus nombres jugando, dónde después él fue corriendo, para meter sus nombres dentro de un corazón y enseñárselo al día siguiente. Ya no estaba, seguramente, lo debían haber llevado a una de aquellas fabricas que hacen listones, o quizás de papel. Papeles como los que traía en la mano. Sería paradójico que el árbol donde él grabó su amor, fuera el papel dónde se firmaría la separación de la única cosa que los unía ahora.
Sonreía estúpidamente, ella ya venía y como siempre llegaba tarde, ahora pondrían las cosas en orden.

mentides

Incitava a la ràbia el comportament d’aquell homenot, amb el caràcter abrupte i fosc que lluïa, no deixava pensar res de bo de la seva persona.
La metamorfosi del esquerp temperament davant l’anima que l’interessava, el mostrava senyor d’un cor honrat, de tracte afable i una bona persona.
En un moment de ceguera fortuïta l’escridassà, l’anomena pel nom de Judes i traïdor enervat per la falsedat d’aquell esperit deshonest. Si hagués pogut, si tan sols fos capaç d’arrencar-l’hi la mascara.
Tot era inútil, la multitud creia el que resultava mes senzill.

Incitaba a la rabia el comportamiento de aquel fanfarrón, con el carácter abrupto y oscuro que lucía, no dejaba pensar nada bueno de su persona.
La metamorfosis del arisco temperamento ante el alma que le interesaba, le mostraba señor de corazón honrado, de trato apacible y una buena persona.
En un momento de ceguera fortuita le gritó, le llamo por el nombre de Judas traidor enervado por la falsedad de aquel espíritu deshonesto. Si hubiera podido, si tan sólo hubiera sido capaz de arrancarle la mascara.
Todo resultaría inútil, la multitud creía lo que trascendía mas sencillo.

cartes anonimes

Feia tant temps que no parlaven, suposava esvaït el interès imaginant-la ocupada en altres nàufrags més eloqüents, li entristia no tornar a veure aquells ulls foscos.
Sentia perdre la oportunitat de conèixer-la, de parlar-hi i potser poder acariciar-la. Sentia no ser com desitjaria ser, lliure de sentiments, lliure de petons no oblidats.
De tant en tant els seus pensaments desapareixien, la ment quedava en blanc i el temps es deturava, solsament llavors la imaginació li permetia arribar a veure que hagués succeït si no hagués ocorregut, si ella estigués encara al seu costat.
“…Despert en una tarda solejada, després del menjar m’agrada llegir en la terrassa. Acostumo a quedar-me dormit, suposo que és el cansament.
És tard i he d’anar a treballar, m’aixeco amb presses, recollint la tassa de cafè que sempre prenc després de menjar i m’acompanya dins la lectura. Obro la porta, començo a baixar les escales. Una música s’escolta a la cuina, és la ràdio, li agrada escoltar-la mentre fa feina. M’apropo a poc a poc, no m’ha sentit i no pressenteix que soc a prop, entro amb sigil i el gos em mira, mou el que li queda de cua, és graciós com remou el cos per fer ballar el ridícul monyó que li va deixar el seu antic amo, ella no s’adona de res i aprofito per a llançar-me a la seva cintura.
_“Hola, pensava que t’havies dormit, com no baixaves” murmura prop de la meva oïda esperant un petó, acaricio la seva galta amb els meus llavis i em solto de la seva cintura declarant que em vaig al treballar.
El gos segueix agitant-se, aixecant les seves dues potes davanteres d’un salt cap a ella sembla imitar la meva abraçada, els dos somriem mentre jo recullo les meves coses i m’aparto, després altre petó i em marxo…”
Entre records i il•lusions construïa una ficció que l’absorbiria totalment, però no deixava de ser tan sols un somni, un miratge relatat, ni tan sols podia afirmar que succeiria així en el cas que succeís.
Li dolia pensar que potser no la coneixia, que durant tots aquests anys havia estat fingint i que al final arribà l’engany. Preferia pensar que solament havia succeït el que tenia que passar tard o d’hora.
Sempre quedaria quelcom de bo en tot això, aquells ulls foscos que es van gravar en la seva ment i solament va poder veure’ls gràcies a la tristesa que cridà l’atenció de la seva propietària, el dia que la va conèixer.
Ara després del temps passat no pretenia recuperar res, tan sols volia escriure.

Hacia tanto tiempo que no hablaban, suponía desvanecido el interés imaginándola ocupada en otros náufragos más elocuentes, le entristecía no volver a ver aquellos oscuros ojos.
Sentía perder la oportunidad de conocerla, de hablarla y quizás poder acariciarla.
Sentía no ser como desearía ser, libre de sentimientos, libre de besos no olvidados.
De vez en cuando sus pensamientos desaparecían, la mente quedaba en blanco y el tiempo se detenía, solo entonces la imaginación le permitía llegar a ver que hubiera sucedido si no hubiera ocurrido nada, si ella estuviera aun a su lado.
“…Despierto en una tarde soleada, después de la comida me gusta leer en la terraza. Acostumbro a quedarme dormido, supongo que es el cansancio.
Es tarde y debo ir a trabajar, me levanto con prisas recogiendo la taza de café que siempre tomo tras comer i me acompaña en la lectura, abro la puerta, empiezo a bajar las escaleras. Una música se oye en la cocina, es la radio, le gusta escucharla mientras hace faenas.
Me acerco despacio, no me ha oído y no presiente que estoy cerca, entro con sigilo el perro me mira y mueve lo que le queda de rabo, es gracioso como remueve el cuerpo para hacer danzar el ridículo muñón que le dejó su antiguo amo, ella no se da cuenta de nada y aprovecho para lanzarme a su cintura.
_“Hola, pensaba que te habías dormido, como no bajabas” murmura cerca de mi oído esperando un beso, acaricio su mejilla con mis labios y me suelto de su cintura declarando que me voy al trabajar.
El perro sigue agitándose, levantando sus dos patas delanteras de un salto hacia ella parece imitar mi abrazo, los dos sonreímos mientras yo recojo mis cosas y me aparto, luego otro beso y me marcho…”
Entre recuerdos e ilusiones construía una ficción que le absorbería totalmente, pero no dejaba de ser tan solo un sueño, un espejismo relatado, ni siquiera podía afirmar que sucedería así en el caso de que sucediera.
Le dolía pensar que quizás no la conocía, que durante todos estos años había estado fingiendo y que al final llego el engaño. Prefería pensar que solo había sucedido lo que tenia que pasar tarde o temprano.
Siempre le quedaría algo bueno de todo esto, aquellos ojos oscuros que se grabaron en su mente y solo pudo verlos gracias a la tristeza que llamo la atención de su dueña, el día en que la conoció.
Ahora después del tiempo pasado no pretendía recuperar nada, tan solo quería escribir

Estiu bèl•lic

Per sort la desfeta de la esperança durà poc, la lluita s’imposava ressaltant valors ja quasi oblidats, el honor dels cavallers que lluitaven al seu costat era , sens dubte, el mes important ara. Per molts, el que havien de fer seria un gest inútil davant la importància de la confrontació, per ells resultava tan important a les seves vides.
Armats amb el que trobaren, bastons, pedres, el que fos per poder lluitar es van dirigir en un grup reduït al lloc del enfrontament, amagats es preparaven per sorprendre l’enemic augmentant les possibilitats d’èxit.
Feia calor, la pols es ficava a la gola i costava respirar, l’enemic tardava es feia pregar no sabien si certament vindrien o tan sols era una tàctica, aguantaven, el sofriment premiava amb el triomf i ells ho necessitaven.
La calor ja començava a ser insuportable, el sol escalfava deixant caure la suor per la pell de qui gosava exposar-s’hi. Patia per els seus companys, tan sols calia esperar el moment i caure sobre l’enemic per sorpresa inutilitzant les seves defenses, però el fracàs de la missió semblava imminent.
El moment esperat havia arribat, la calor augmentava i la pols s’escampava gracies a un aire calent que no deixava respirar. Un crit esgarrifós va travessar el lloc on eren, els valents cavallers es giraren pàl•lids, confosos al sentir el crit per on no s’ho esperaven, un d’ells s’alçà. El miraven sorpresos, sabent que el crit no deixava dubte, que anava per ell, decebut es dirigí a tots ells amb veu baixa “ es la mare, no em deixa jugar amb vosaltres, no se com m’ha descobert” i va marxar corrents en direcció a les cases.

Por suerte la derrota de la esperanza duro poco, la lucha se imponía resaltando valores ya casi olvidados, el honor de los caballeros que luchaban a su lado era, sin duda, lo mas importante ahora. Para muchos, lo que iban a hacer era un gesto inútil ante la importancia de la confrontación, para ellos resultaba tan importante en sus vidas. Armados con el que encontraron, bastones, piedras, lo que fuera para poder luchar se dirigieron en un grupo reducido al lugar del enfrentamiento, escondidos se preparaban para sorprender al enemigo aumentando así las posibilidades de éxito.
Hacía calor, el polvo se introducía en la garganta y costaba respirar, el enemigo tardaba se hacía rogar no sabían si ciertamente vendrían o tan sólo era una táctica, aguantaban, el sufrimiento premiaba con el triunfo y ellos lo necesitaban.
El calor ya empezaba a ser insoportable, el sol calentaba dejando caer el sudor por la piel de quien osaba exponerse a el. Padecía por sus compañeros, tan sólo hacía falta esperar el momento y caer sobre el enemigo por sorpresa inutilizando sus defensas, pero el fracaso de la misión parecía inminente.
El momento esperado había llegado, el calor aumentaba y el polvo se diseminaba gracias a un aire caliente que no dejaba respirar. Un grito escalofriante atravesó el lugar dónde estaban, los valientes caballeros se giraron pálidos, confundidos al oír el grito por dónde no se lo esperaban, uno de ellos se alzó. Le miraron sorprendidos, a sabiendas de que el grito no dejaba duda, que iba por él, decepcionado se dirigió a todos ellos en voz baja “es mi madre, no me deja jugar con vosotros, no se como me ha descubierto” i se marchó corriendo en dirección a las casas.

en un lloc molt lunyà...

Va notar com la veu tremolosa s’afeblia, quasi ja no la sentia va pressentir el degoteig tebi i suau de les llàgrimes rodolant en aquella mena de silenci.
Intentà acariciar-la, apropar la pell rasposa, ja gastada de la seva ma, intentà deturar el camí de la perla transparent que s‘estenia per la galta, inalterable esquivà el dit que fregava la pell de la cara, darrera tot un seguit de sentiments brillants van continuar baixant.
Si al menys hagués pogut ser allí, si al menys podes consolar-la, de ben segur l’hagués abraçat amb calor, amb la ma per sobre les espatlles recollint el braç per apropar-la cap a ell, al seu pit mostrant-l’hi amb el batec del seu cor com l’estimava.
Però no era així, la sort que els donava l’esperança que unia els seus camins entre milers i els ajuntava en un abraçada, alhora els enganyava. Els unia de la mateixa manera que els mantenia separats.

Noto como la voz temblorosa se debilitaba, ya casi no la oía, presintió el goteo tibio y suave de las lágrimas flotando en aquel silencio.
Intentó acariciarla, acercar la piel rasposa, ya gastada de su mano, intentó detener el camino de la perla transparente que se extendía por la mejilla, inalterable esquivó el dedo que frotaba la piel de la cara, tras ella, toda una serie de sentimientos brillantes continuaron bajando.
Si al menos hubiera podido estar allí, si al menos pudiera consolarla, seguro la hubiera abrazado con calor, con su mano por encima de la espalda recogiendo el brazo para acercarla hacia él, a su pecho mostrándole con el latido de su corazón como la estimaba. Pero no era así, la suerte que les daba esperanza, que unía sus caminos entre millares y les juntaba en una abrazada, a la vez los engañaba. Les unía del mismo modo que los mantenía separados.

canviar

Plorava en silenci, en privat, la timidesa del seu caràcter l’obligava a ocultar els sentiments a la resta de la gent, els dies passaven i el temps el feia sentir que ja s’havia acostumat a estar sol. Només era un miratge, no era cert, una falsa esperança que ell mateix injectava com a medicament que no actua enlloc, com mes sol pensava que volia estar mes acompanyat es trobava.
Cada cop que la tristor abraçava les llàgrimes, un somriure combinat amb malenconia l’aixecava l’ànim d’una manera poc corrent, desconeixia si el fet era bo o no, però havia descobert l’únic que alleugeria el pes de la seva aflicció.Es va assabentar del seu nom.
Els dies següents escaparen a la tradició afligida i trista, una nova esperança omplia el forat que havia quedat al seu cor.
El temps, passava lentament per les seves vides, que avançaven els dies de pressa però sense por, la força que donava sentir-se enamorats els empenyia, els feia forts davant incerteses, una confiança pura l’un en l’altra s’emportava falses evidencies.

Lloraba en silencio, en privado, la timidez de su carácter le obligaba a ocultar los sentimientos al resto de la gente, los días pasaban y el tiempo le hacía sentir que ya se había acostumbrado a estar solo. Era un espejismo, no era cierto, una falsa esperanza que él mismo inyectaba como placebo que no actúa en ninguna parte, como mas solo pensaba que quería estar mas acompañado se encontraba.
Cada vez que la tristeza abrazaba las lágrimas, una sonrisa combinada con melancolía levantaba su ánimo de una manera poco corriente, desconocía si el hecho era bueno o no, pero había descubierto lo único que aligeraba el peso de su aflicción. conoció su nombre.
Los días siguientes escaparon a la tradición afligida y triste, una nueva esperanza llenaba el agujero que había quedado a su corazón. El tiempo, pasaba lentamente por sus vidas, que adelantaban a los días deprisa pero sin miedo, la fuerza que daba sentirse enamorados les empujaba, les hacía fuertes ante incertidumbres, una confianza pura del uno en el otro desvanecia falsas evidencias.”

cava

El temps descrivia cercles en els que l’hi tocava seguir les tradicions, acomplexat es preocupava per la deixadesa del cos a la que havia arribat, recordava amb basques els suculents plats que feien festius els cercles temporals, ara tocava l’últim menjar de l’any. Abans de sopar, la televisió s’encarregava d’informar de tota desgracia que succeïa en el mon, celebració o dol per cap d’any? Amenaçant, apuntava amb l’ampolla de cava al aparell el tret encerta el control ruixant part de la pantalla i canviant de canal.
Desprès de les campanades, ningú no es recordava de la tristor de les noticies, tan sols de la eficàcia del suro com a comandament a distancia.

El tiempo describía círculos en los que le tocaba seguir las tradiciones, acomplejado se preocupaba por la dejadez del cuerpo a la que había llegado, recordaba con vascas los suculentos platos que hacían festivos los círculos temporales, ahora tocaba la última cena del año. Antes de cena, la televisión se encargaba de informar de toda desgracia sucedida en el mundo, ¿celebración o luto por fin de año? Amenazador, apuntaba con la botella de cava al aparato, el disparo acertó el control mojando parte de la pantalla y cambiando de canal. Después de las campanadas, nadie se acordaba de la tristeza de las noticias, tan sólo de la eficacia del corcho como mando a distancia.

mes nadal

Els aparadors mostraven la seva lluentor plens d’ornaments festius, com si no en tinguessin prou ensenyant les seves mercaderies, semblava que juguessin a veure quin de tots tenia mes decoració nadalenca.
Suportava pacientment les passejades pels carrers de la ciutat, cercant la botiga que donaria al cap d’any un caire mes festiu aportant la vestimenta adequada. El protocol exigia al menys un vestit nou, certament les festes resultaven excessivament cares.
Quantitat de gent els acompanyava, aplegats en nombrosos grups, parelles o famílies que aprofitaven la festa dominical per comprar, o simplement per xafardejar les mercaderies. La festa d’uns el treball d’altres, sempre havia estat en contra d’anar a comprar fora d’hores habituals, considerava una falta de respecte en vers al dependent, tot i que al amo de la botiga l’hi fos indiferent, però per l’amuntegament de gent que hi havia pels carrers no semblava que ningú compartís la seva idea.


Los escaparates mostraban su brillo repletos de ornamentos festivos, como si no tuvieran bastante enseñando sus mercancías, parecía que jugaran a ver cual de todos tenía más decoración navideña.
Soportaba pacientemente las paseadas por las calles de la ciudad, buscando la tienda que daría al fin de año un aspecto más festivo aportando la vestimenta adecuada. El protocolo exigía al menos un vestido nuevo, ciertamente las fiestas resultaban excesivamente caras.
Cantidad de gente les acompañaba, reunidos en numerosos grupos, parejas o familias que aprovechaban la fiesta dominical para comprar, o simplemente para chismorrear las mercancías. La fiesta de unos el trabajo de otros, siempre había estado en contra de ir a comprar fuera de las horas habituales, consideraba una falta de respeto hacia el dependiente, teniendo en cuenta que al dueño de la tienda le era indiferente, pero por el hacinamiento de gente que había por las calles no parecía que nadie compartiera su idea.