Blogia

el ladron de rosas

la he vist

Avui la he vist, duia els cabells arrissats com sempre i les ulleres que l’hi fan la cara mes rodona, l’he vist i no he volgut tornar a enrere en el temps, no he volgut recordar la que era. He passat sense saludar per davant seu, no per malicia si no per despistat que soc, no m’he adonat de que hi era fins que no m’he assegut a la taula del racó.
La música suau del local i els colors vius es barrejaven al meu cap, no podia pensar tot es feia gros i feixuc, només una idea es mantenia clara, desitjava que no em veies.
S’assegué al meu costat, a la mateixa taula, el cafè ja no tenia el mateix gust s’ha tornat ranci amb gust de records amargs, a obert la boca i els sons es dirigien cap a mi suposo que m’ha saludat i desprès amb cortesia haurà demanat alguna cosa, potser fins hi tot m’ha felicitat.
La conversa ha estat curta , la acompanyava una noia que sola ha estat discretament poc xafardera i allí s’ha quedat, asseguda a la taula amb el cafè matinal i sense cap intenció d’impedir la xerrada de ella. He compres que deia que pagava i marxava, encara absort en el meu desordre emocional he dit adéu o al menys això m’ha semblat, imagino que ara deu pensar que no soc gaire amable però em va fer mal i encara me’n recordo.

Hoy la he visto, llevaba los cabellos rizados como siempre y las gafas que le hacen la cara mas redonda, la he visto y no he querido volver a atrás en el tiempo, no he querido recordar la que fue. He pasado sin saludar por delante suyo, no por malicia si no por despistado que soy, no me he dado cuenta de que estaba allí asta que no me he sentado en la mesa del rincón.
La música suave del local y los colores vivos se mezclaban en mi cabeza, no podía pensar todo se hacía grande y pesado, sólo una idea se mantenía clara, deseaba que no me viera.
Se a sentado a mi lado, en la misma mesa, el café ya no tenía el mismo sabor se ha vuelto rancio con gusto a recuerdos amargos, a abierto la boca y los sonidos se dirigían hacia mí, supongo que me ha saludado y después con cortesía me habrá pedido algo, quizás hasta me ha felicitado.
La conversación ha sido corta, la acompañaba una chica que sola ha estado discretamente poco chismosa y allí se ha quedado sentada, en la mesa con el café matinal y sin ninguna intención de impedir la charla de ella. He comprendido que decía que pagaba y se marchaba, todavía absorto en mi desorden emocional he dicho adiós o al menos esto me ha parecido, imagino que ahora debe pensar que no soy demasiado amable pero me hizo daño y todavía me acuerdo.

deix

Començava línies que no portaven enlloc, iniciava camins que no deien res, no avançava nomes trencava espais de temps per passar paer damunt del mateix s’avorria, ja no tenia interès en res, deixava córrer la tarda.

imitacions diàries

A la matinada, quan es llevava per anar a treballar, sempre feia el mateix, la rutina el portava a treballar. Al carrer muntat a la bicicleta feia sempre el mateix trajecte, calculat meticulosament en temps i recorregut, la monotonia el guiava al treball. Al lloc de treball les cares dels companys sempre eren les mateixes, la tasca i els materials es repetien, l’hàbit de viure suposà.

De madrugada, cuando se levantaba para ir a trabajar, siempre hacía lo mismo, la rutina lo llevaba a trabajar. En la calle montado en la bicicleta hacía siempre el mismo trayecto, calculado meticulosamente en tiempo y recorrido, la monotonía le guiaba al trabajo. En el puesto de trabajo las caras de los compañeros siempre eran las mismas, la tarea y los materiales se repetían, el hábito de vivir supuso.

de nit

S’aixeca a mitjanit, la desagradable sensació de humitejar el coixí amb la suor del seu cap el despertà, va mirar al costat on acostumava a dormir ella, nomes trobà la solitud de les ombres. Enfilava el llarg passadís amb compte de no ensopegar, descalç, nu, s’apropava a la cuina, la nit escalfava i la gola l’hi demanava el fred.
El got trencava en espurnes la llum que entrava per la finestra, dos glaçons, i uns glops d’alcohol omplien el vas. Assegut a la cadira escoltava, els sons del carrer esgarrapaven la silenciosa solitud de la nit, es posa dret per mirar apartà la cortina amb compte i espià, dos nois es besaven amb frenesí, s’estimaven a la tremolosa intimitat de la foscor, el solemne silenci que duia la nit els delata entre sospirs.
Com un voyeur qualsevol espiava amb curiositat, violava el espai dels nois des de la finestra. Ignorants, s’apassionaven mes en els seus petons i abraçades. Deixà caure la cortina, els i tornà la intimitat.
Els glaçons havien perdut la seva forma, el licor havia perdut la seva força, se’l va beure d’un glop i torna a travessar la longitud del passadís en direcció al llit, va passar de llarg l’habitació i es dirigí cap el menjador recordant la suor. Les finestres donaven a la plaça i eren obertes però l’aire es negava a entrar, ve treure el cap per una d’elles i encara va sentir els dos joves per l’altra costat, va sortir ràpidament del bastiment no volia que el veiessin. El alcohol feia el seu efecte tot i els cossos desfets dels glaçons, somnolència, per fi el son.

Se levanto a medianoche, la desagradable sensación de humedecer el cojín con el sudor de su cabeza lo despertó, miró al lado dónde acostumbraba a dormir ella, solamente encontró la soledad de las sombras. Ensartaba el largo pasillo con cuenta de no tropezar, descalzo, desnudo, se acercaba a la cocina, la noche calentaba y la garganta le pedía el frío. El vaso rompía en chispas la luz que entraba por la ventana, dos cubitos, y unos tragos de alcohol llenaban el vaso. Sentado en la silla escuchaba, los sonidos de la calle arañaban la silenciosa soledad de la noche, se puso en pie para mirar, apartó la cortina con cuidado y espió. Dos chicos se besaban con frenesí, se amaban en la temerosa intimidad de la oscuridad, el solemne silencio de la noche los delata entre suspiros. Como un voyeur cualquiera espiaba con curiosidad, violaba el espacio de los chicos desde la ventana. Ignorantes, se apasionaban más en sus besos y abrazos. Dejó caer la cortina, les devolvió la intimidad. Los cubitos habían perdido su forma, el licor había perdido su fuerza, se lo bebió de un trago y volvió a atravesar la longitud del pasillo en dirección a la cama, pasó de largo la habitación y se dirigió hacia el comedor recordando el sudor. Las ventanas daban a la plaza y estaban abiertas pero el aire se negaba a entrar, saco la cabeza por una de ellas y todavía escuchó a los dos jóvenes por el otro lado, salió rápidamente del marco no quería que le vieran. El alcohol hacía su efecto aun con los cuerpos deshechos de los cubitos, somnolencia, al fin el sueño.

La mirada del idiota

Caminava estúpidament, arrossegant els peus, endormiscada per la calor del migdia. El sol escalfava i les ombres del poble eren ocupades per els supervivents de la festa nocturna.
Imaginava la deliciosa sensació d’ingerir glucosa i cafeïna d’una beguda freda,totalment necessari per poder continuar la calorosa passejada per aquell poble que havia travessat la barrera temporal.
Dins el seu cau refugiades sota la humitat i frescor de la pedra, l’agredien unes pupiles dilatades que es van clavar sobre seu durant unes mil•lèsimes de segon, amb un posat de superioritat que anul•lava la poca intel•ligència que es podia suposar de la seva alopècia, el noi la mirava quan va passar per davant el antre.
S’esgarrifà encara mes al veure com els globus oculars semblaven sortir de les seves urnes com si la volguessin assenyalar, conservava el posat i buidava una gerra de cervesa quan van tornar a passar. Potser nomes es idiota, va pensar.


Andaba estúpidamente, arrastrando los pies, adormilada por el calor del mediodía. El sol calentaba y las sombras del pueblo eran ocupadas por los supervivientes de la fiesta nocturna. Imaginaba la deliciosa sensación de ingerir glucosa y cafeína en una bebida fría, totalmente necesario para poder continuar la calurosa paseada por aquel pueblo que había atravesado la barrera temporal. Dentro su madriguera refugiadas bajo la humedad y frescura de la piedra, la agredían unas pupilas dilatadas que se clavaron encima suyo durante unas milésimas de segundo, con un ademán de superioridad que anulaba la poca inteligencia que se podía suponer de su alopecia, el chico la miraba cuando pasó por delante el antro. Se estremeció todavía mas al ver como los globos oculares parecían salir de sus cuencas como si la quisieran señalar, conservaba el ademán y vaciaba una jarra de cerveza cuando volvieron a pasar. Quizás solamente es idiota, pensó.

seguir caminant

Un nou llibre separa la nit dels dies que queden per passar, comença el plaer de caminar per pagines de tinta

Un nuevo libro separa la noche de los días que quedan por pasar, empieza el placer de caminar por páginas de tinta

imatges

Les llums del local reflectien sobre el vidre que separava la realitat de les imatges impreses de les realitats viscudes.
Entre els reflexos podia veure dues mans grosses, envellides per les esquerdes de la pell, unes mans gastades que duien la mirada cap a les ungles trencades i mal cuidades. Les mans cobrien la cara, no deixaven veure el rostre complet, nomes es podia veure dos ulls grans, innocents, dos ulls d’infant, un menut propietari d’aquelles mans, vestit amb una roba esquinçada i que semblava feliç.

Las luces del local se reflejaban sobre el cristal que separaba la realidad de las imágenes impresas de las realidades vividas. Entre los reflejos se podían ver dos manos grandes, envejecidas por las grietas en la piel, unas manos gastadas que llevaban la mirada hacia las uñas rotas y mal cuidadas. Las manos cubrían la cara, no dejaban ver el rostro completo, solamente se podían ver dos ojos grandes, inocentes, dos ojos de niño, un chiquillo propietario de aquellas manos, vestido con una ropa rasgada y que parecía feliz.

oblidant

No reconec la cambrera, no se si es la meva bogeria que torna amb força o es que simplement l’han canviat.
Diria que son les seves mans de sempre, la seva mateixa mirada fosca d’abans però no se qui es.
No recordo res del que veig al meu entorn, no se on soc no se on he anat.

al absis

De sobte s’adona que porta molta estona llegint, absort dins la lectura no a notat el pas del temps, aixecànt la mirada del llibre observa el lloc on es, el sol il•luminava el text, la lluentor del paper escrit l’havia deixat cec això el feia sentirse encara dins del llibre que lleigia, comforme els ulls s’acostumaven a la foscor podia observar la pols del sucre escampat com estels per damunt la taula, brillaven formant una petita constel•lació en direcció a la tassa de cafè, el sol que entrava al local per la gran finestra escalfava l’ambient remarcant les formes que tocava com dibuxant el contorn amb un llapis gruixut, encara enlluernat mirava cap al fons intentant discernir entre les formes que era el que sentia...

De pronto se dio cuenta que llevaba mucho rato leyendo, absorto en la lectura no había notado el paso del tiempo, levanto la mirada del libro observo el lugar dónde estaba. El sol iluminaba el texto, el brillo del papel escrito le había dejado ciego esto le hacía sentirse todavía dentro del libro que leía, mientras sus ojos se acostumbraban a la oscuridad podía observar el polvo del azúcar esparcido como estrellas por encima de la mesa, brillaban formando una pequeña constelación en dirección a la taza de café. El sol que entraba al local por la ventana grande calentaba el ambiente, remarcando las formas que tocaba con sus rayos dibujando el contorno con un lápiz grueso, todavía deslumbrado miraba hacia al fondo intentando discernir entre las formas que era lo que sentía...

Amb lluna quasi plena

Amb lleugeresa es posa sobre meu,
pressiona la meva pell acariciant-la amb la seva llum,
escalfa la fredor de la nit.

Amb timidesa camina senders al meu cos,
retalla crits amb les seves ungles,
s’embolica sobre el meu pit.

Amb senzillesa retroba els meus llavis,
em recorda el seu sabor mai oblidat,
tremola amb un somriure atrevit.

un dia normal

Despertar entre llençols suats de solitud, mossegar-se els llavis fins esbossar dolorós somriure.
Emprendre camí diari fins la roda dentada, mecanisme que mante el seu esperit en vida.
Acompanyat per la seva infidel ombra que remuga sempre la mateixa cançó, composició odiada a la seva reiteració.
Alimentar l’embolcall adolorit i suat que suporta el pas de la seva consciencia.
Infidel ombra que recorda la mateixa tonadeta fins al final de la mecànica roda.
Submergir-se en solitud fins abatre la presencia del dia, esgotat l’últim sospir, compren la fam.
Cebar l’esperit, construeix esborralls d’imatges que perdria la memòria del temps.
Habituals les llàgrimes, conèixer que tornarà a suar solitud.

Despertar en sabanas sudadas de soledad, morder sus labios hasta dejar el esbozo de dolorosa sonrisa.
Emprender camino diario hacia la rueda dentada, mecanismo que mantiene su espíritu en vida.
Acompañado por su infiel sombra que tararea siempre la misma canción, tonadilla odiada en su reiteración
Alimentar envoltorio adolorido y sudado que soporta el paso de la consciencia.
Infiel sombra que recuerda la misma cantinela hasta el final de la mecánica rueda.
Sumergirse en soledad hasta abatir la presencia del día, agotado el último suspiro, comprende el hambre.
Cebar el espíritu, construye a tinta esbozos de imágenes que perdería la memoria del tiempo.
Habituales las lagrimas, conocer que tornará a sudar soledad.

cosechaba rosas

Componía esbozos de frases con sollozos, argumentaba pensamientos entre flores robadas.
Cosechaba rosas, robaba los colores i los aromas de lugares por donde pasaba, quisiera poder otorgarlas con vida, pero se consumía el frescor de sus petalos.
Cristalizaban sus ojos por la lejanía, alargaba la mano para acariciar el rostro del cristal iluminado, el tacto frío fragmentaba su mirada. Se sintió solo.

perdre la il·lusio

De petit, el seu pare el portava junt amb els seus germans, a veure com aterraven els avions. Agafaven el cotxe, un dos cv de citröen de color indeterminat per culpa del sol, amb la capota retirada els dies de calor els nens gaudien del viatge cap a l’aeroport.
Una carretera estreta però sense gaires tombs perfilava el recinte de les pistes fins mes enllà, el pare s’aturava allà on les rodes tocaven espectacularment el terra. Asseguts a vora la tanca, esperaven amb infantil il•lusió que arribessin els avions, majestuosos es posaven com a grans àligues al terra, el soroll ensordidor dels motors no dissimulava els xiscles esgarrifosos dels pneumàtic al fregar amb l’asfalt de la pista, llavors el aparell abaixava el cap com donant salutació als nens que amb les mans a les orelles esperant mes xiscles, feien saltirons de joia darrera de la tanca, mirades breus cap al pare ...
... Nedava tot sol, a la piscina ja no quedava ningú, mitja lluna es deixava veure al cel tot i que encara no era fosc. A cada braçada treia el cap per respirar i donar un cop d’ull al cel, l’hi feia gracia aquella lluna que portava records del dia anterior. Va veure la ombra d’un avio que travessava per la meitat l’astre amb aquelles llumetes fent pampallugues, records de temps enrere l’hi arribaven, somrigué i durant una estona va estar pensant en aquells dies d’infantesa.
Al menys cinc cops mes la lluna va ser travessada pels grans aparells il•luminats amb ridícules bombetes, la massificació d’aparells l’hi va fer perdre les ganes de recordar.

De pequeño, su padre le llevaba junto con sus hermanos, a ver cómo aterrizaban los aviones. Cogían el coche, un dos cv de citröen, de color indeterminado por culpa del sol. Con la capota retirada los días de calor, los niños disfrutaban del viaje hacia el aeropuerto. Una carretera estrecha pero sin demasiadas curvas perfilaba el recinto de las pistas hasta más allá, el padre siempre paraba allí dónde las ruedas tocaban espectacularmente tierra. Sentados a borde la valla, esperaban con infantil ilusión que llegaran los aviones, majestuosos se posaban como grandes águilas en tierra, el ruido ensordecedor de los motores no disimulaba los chillidos escalofriantes de los neumáticos al frotar con el asfalto de la pista, entonces el aparato bajaba la cabeza como dando saludo a los niños que con las manos a las orejas esperando mas chillidos, pegaban saltos junto a la valla, miradas breves hacia su padre ...
... Nadaba a solas, en la piscina ya no quedaba nadie, media luna se dejaba ver al cielo aun cuando todavía no era oscuro. A cada brazada sacaba la cabeza para respirar y echar una mirada al cielo, le’ hacía gracia aquella luna que traía recuerdos del día anterior. Vio la sombra de un avión que atravesaba por la mitad al astro con aquellas lucecillas haciendo intermitencias, recuerdos de tiempos atrás le llegaban, sonrió y durante un rato recordando su niñez
Al menos cinco veces mas la luna fue atravesada por los grandes aparatos iluminados con ridículas bombillas, la masificación de aparatos le hizo perder las ganas de recordar.

.

summertime

Verano, tiempo, tiempo,
Chico, la vida es fácil,
Los peces saltan,
Y el algodón, Señor,
El algodón está alto, Señor, tan alto

Tu papá es rico
Y tu mamá es tan guapa, nene,
Está tan guapa ahora
Calla, nene, nene, nene, nene, nene,
No, no, no, no, no llores,
¡No llores!

Una mañana de estas
Vas a levantarte, vas a levantarte cantando
Vas a desplegar tus alas,
Chico, y coger, elevarte hacia el cielo,
Señor, el cielo,

Pero hasta que llegue esa mañana,
Cariño, nada va a hacerte daño ahora
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no, no, no, no,
No llores.
Llores.

Janis Joplin, mejor escucharla

les meves ulleres

Em poso les ulleres i miro detingudament les coses, detalls que normalment passen sense fer ombra, ara llueixen en colors originals.
Em poso les ulleres i passejo, la rutina desapareix trencada en bocins de llum.
Em poso les ulleres i m’adono que hi ha un lloc que em convida a seure, contenidor d’escombreries on la gent deixa cadires desprès de fer-les servir durant anys. Ja fa tres dies que m’agafen ganes de seure i s’acumulen anys de repòs que esperen la seva desfeta, estils i models que desapareixeran en esquinçar-se dins la premsa.
Em trec les ulleres i m’adono que son les d’un altra persona.

Me pongo las gafas y miro detenidamente las cosas, detalles que normalmente pasan sin hacer sombra, ahora lucen en colores originales.
Me pongo las gafas y paseo, la rutina desaparece rota en pedazos de luz.
Me pongo las gafas y me doy cuenta un lugar me invita a sentarme, contenedor de basuras donde la gente deja sillas después de usarlas durante años. Ya hace tres días que me invitan a sentarme, se acumulan años de reposo que esperan su destino, estilos y modelos que desaparecerán al fragmentarse en la prensa.
Me quito las gafas y me doy cuenta de que son las de otra persona.

taulons

Son torts, tirava l’ull per damunt de ells el girava , el tornava a girar; son torts no hi ha dubte. L’hi era igual, “només es per poder passar una temporada i després ja els treure”, els encenalls sortien de la maquina al passar la fusta, amb ràbia picaven contra el terra escampant-se.
La calor els amoïnava dins del taller, la suor els regalimava. La resina de les fustes lluïa sota la llum dels fluorescents igual que lluïen els seus fronts regalimats.
Acariciava la feina recent feta, la suavitat del tall realçava la bellesa dels nusos , tirà el ull per damunt i digué “son torts, fins però torts”.

solo por pedir perdon

Aparentaba tener entereza, solo era una mascara que protegía el dolor de su personaje, creía tener la razón por encima del músculo que bombea, solamente drogaba el cuerpo con el que tenia que vivir, malvivir.
El otro lado, hermoso, con la belleza de un cuento le mantenía vivo imaginaba que nada había sucedido. Acariciado con la maldad que enamora cayo desde el cielo a un infierno helado, despertó de sueños sin pensar en nada desapareció.
Ahora siente perder lo perdido

poc temps mal aprofitat

Tremolava cada vegada que veia aquelles imatges per televisió, fins on havia arribat la poca vergonya de la gent. Va decidir tancar l’aparell dins un armari.

Decorant la casa.

el mati que no vaig anar a misa

Despertava del son, obria els ulls per veure a qui sabia era amb ell a l’habitació, la claror del dia entrava per la porta amb força i l’hi coïen els ulls, l’hi va demanar que la tanques, ella ho va fer. Començava el dia pels dos.
Sense pressa ella s’apropava cap al llit i es deixava caure amb suavitat a sobre, amb les mans als ulls, fregant-se’ls amb força s’espavilava quan els va obrir la tenia tan a prop que no va poder evitar besar-la, mentre els seus llavis no deixaven de tocar-se, les seves mans acariciaven tot allò que trobaven al seu pas. Carícies, petons els faltava temps per estimar, de seguida la seva personalitat responsable els va aturar, els va fer pensar en que podien estar fent malament no calia abusar del moment, irremediablement la passió trencava les barreres de la responsabilitat i feia sorgir el foc dels esperits.
La llum de les espelmes clarejava l’habitació, decorava amb ombres les parets i dorava el cos d’aquella noia. Recorria el seu cos amb la punta dels dits vigilant com s’estremia en esgarrifances al contacte amb la seva pell.
Tancava graciosament els ulls a cada cop de plaer com indicant que l’hi agradava. Ell allargava el moment feia molt temps que les seves mans no acaronaven la pell d’una dona, volia que no s’acabés mai, de fet començava el dia per ells.
La radio sonava amb força intentant amagar el soroll que feia l’amor que s’avocaven, els molestava, però els molestava mes que algú podes sentir-los era com si per timidesa o por perdessin la intimitat dolça del moment, això no els va deturar.
El ventilador embogia, girava cada cop mes apressa sense cap possibilitat de refredar l’habitació però renovava el aire que s’enraria de seguida, de tant en tant els arribava una brisa que els semblava freda per la suor, agraïen el present amb mes passió.
Les espelmes sucumbien al aire i a la duració del seu amor, una a una defallien silenciant la llum de l’habitació, sense donar-l’hi importància acostumaven els ulls a la foscor, les ombres que decoraven es feien mes grosses cobrint tota lluentor, la foscor guanyava la batalla a les espelmes.
Descansaven, volien abraçar-se però dins la calor es mantenien units per les mans, la duració del instant els havia deixat exhausts, el ventilador acariciava ara la seva pell, es miraven als ulls sense dir res, no calia acabava de començar el dia per ells.

hi ets?

“Somiaré amb tu “, l’hi va dir a cau d’orella mentre ell escoltava aquella cançó, que marcada pels records, tant l’hi agradava.
Descobria noves sensacions a cada moment retrobava sentits desproveïts de sentit, bogeria , follia retrobada en l’amor d’aquella persona.
Escoltava els propis batecs colpejant el pit de ella, en el moment de dir-se adéu, moria al patir la seva marxa sabent del cert que tornaria a veure-la, cada dia que passava era mes prop seu tot i la distancia.

“Soñare contigo”, le dijo al oído mientras el escuchaba aquella canción, que marcada por los recuerdos, tanto le gustaba.
Descubría nuevas sensaciones a cada momento reencontraba sentidos desprovistos de sentido, enajenación, locura encontrada en el amor de aquella persona.
Escuchaba sus propios latidos golpeando en el pecho de ella, en el momento de decirse adiós, moría al sufrir su marcha sabiendo que volvería a verla, cada día que pasaba estaba mas cerca suyo en la distancia.