Blogia

el ladron de rosas

Fira

S’excitaven escrupolosos els sentits, la visió es barrejava amb l’olfacte per descobrir l’efecte humà, la pedra patia les conseqüències de la massificació humana.
Quasi insuportable, pestilència que s’alçava per sobre la barana del riu, molesta i desagradable acompanyava els espectacles de la fira, accelerava el pas per fugir ràpidament del lloc.
Pintorescos els personatges que trobava al pas, original forma de viure, cargols de dos cames desfilaven amb les seves possessions a l’esquena.

Se excitaban escrupulosos los sentidos, la visión se mezclaba con el olfato para descubrir el efecto humano, la piedra padecía las consecuencias de la masificación humana.
Casi insoportable, pestilencia que se alzaba por sobre la barandilla del río, molesta y desagradable acompañaba los espectáculos de la feria, aceleraba el paso para huir rápidamente del lugar.
Pintorescos los personajes que encontraba al paso, original forma de vivir, caracoles de dos piernas desfilaban con sus posesiones a la espalda.

Vine al mercat, reina

La barreja impossible de religions es feia realitat, la mística es retirava davant la realitat del consumisme feroç, treure’n profit d’una manera o d’altre era el motiu que reunia tot tipus de personatges per vendre, comprar o simplement xafardejar.
Diferenciats tots per estils, pensaments, ideologies, nacionalitats i tot un seguit de coses impossibles de enumerar omplien l’espai anomenat mercat. Els colors, formes, olors que acompanyen el mati mostraven l’aspecte del mercat des del seu costat mes ideològic, la lluentor d’uns tomàquets llepats pel sol amb el flaire dels xurros endolcint l’ambient, desordenats munts de roba mes apreciats per la rebaixa de preu que per la qualitat del producte, tot plegat, presentava el mercat com una estampa de ficció amagada darrera d’aquestes primeres impressions.
La crueltat de la vida, la realitat de la explotació laboral, el dolor de estar lluny de casa, emigrant d’algun país potser sense papers amb la dificultat que això comporta, la realitat era dura al costat d’una ficció que amagava els aspectes mes depriments d’una societat, marcada per el consumisme, el capitalisme.

La mezcla imposible de religiones se hacía realidad, la mística se retiraba ante la realidad del consumismo feroz, sacar provecho de una manera o de otra era el motivo que reunía a todo tipo de personajes que para vender, comprar o simplemente chismorrear.
Diferenciados todos por estilos, pensamientos, ideologías, nacionalidades y toda una serie de cosas imposibles de enumerar llenaban el espacio denominado mercado. Los colores, formas, olores que acompañan la mañana mostraban el aspecto del mercado desde el lado mas ideológico, el brillo de unos tomates lamidos por el sol con el aroma de churros endulzando el ambiente, desordenados montones de ropa mas apreciados por la rebaja de precio que por la calidad del producto, al fin y al cabo, presentaba el mercado como una estampa de ficción escondida tras estas primeras impresiones.
La crueldad de la vida, la realidad de la explotación laboral, el dolor de estar lejos de casa, emigrante de algún país quizás sin papeles con la dificultad que esto conlleva, la realidad dura al costado de una ficción que escondía los aspectos mas deprimentes de una sociedad, marcada por el consumismo, el capitalismo

un any passa depressa

Ja feia un any , el temps passava molt apressa, el oblit aclaparava la ruptura.
Va deixar passar el temps sense voler descobrir el mon de nou, fins que un dia els ulls s’obrien de manera excèntrica, amb ganes de tombar.
Desapareixien pors e inseguretats, apareixien nous motius per viure, reconegué el seu egoisme envers la resta del mon.

Un año, hacia ya un año que la creencia de la felicidad duradera desaparecía, con excusas y adornos románticos ensarto mi músculo cardiaco en el florete bucal.
Sin dejar paso a ninguna posible solución al conflicto, ni tan solo dejo que hubiera conflicto, simplemente lo dejo.

recordant avergonyit

Semblava fàcil d’acabar amb el sofriment per una persona extremadament romàntica com ell, va ser un dia desprès de que s’acabessin les vacances quan ja portava un temps pensant el perquè, el com podia haver passat, que hagués passat si... .
Dalt la cistella d’una grua que feia servir per treballar pensava, feia fred i no es trobava encara del tot refet per enfrontar-se a les dificultats quotidianes de la feina, despistat, va deixar el camió una mica separat de la façana i per col•locar la grua al seu lloc era necessari pujar-la del tot i girar en rodó tot el cos.
Sense pensar-ho mes accionà la palanca i la grua arranca fent un moviment sec, desprès suavitzat per la continuïtat s’enfila amunt, en principi l’alçada no havia estat mai un problema per ell així que no creia que fos una qüestió de vertigen la que el va fer pensar en caure. Mentre la grua pujava observava com els arbres quedaven a sota seu i les finestres dels tres pisos anaven passant, un cop dalt, ja per damunt la teulada admirava la grandesa d’aquell paisatge, desconegut per la novetat del punt de vista, tot i haver passat infinitat de vegades l’aspecte que l’hi donava l’alçada era encisador.
La fredor de l’aire el tallava i la llum del sol era esmorteïda pels espessos núvols que amenaçaven pluja, de cop i va pensar, tenia una llàgrima que rodava lentament per la galta quan en mirar cap baix es va accelerar per precipitar-se al buit, al imaginar l’esclat de la llàgrima al tocar terra va dir en veu alta " així s’acaba tot, es molt fàcil " la reacció següent va ser posar-se a plorar, per sort l’alçada i el control de la maquina l’hi proporcionava la intimitat que requeria el moment, no calia donar explicacions, plorava desconsoladament potser sense sentit no plorava per no ser capaç de saltar, ni tan sols per la relació perduda, va plorar de ràbia, va plorar pel fet de pensar en posar fi a la seva vida, s’hagués bufetejat només per pensar-ho.
Un cop recuperat ja acabada la feina, mentre el seu company recollia les eines, va mirar al terra mes o menys allà on semblava que podia haver esclatat la llàgrima, va sospirar profundament, va ser llavors que pensant en el suplici de la separació tenia la ferma convicció de que ho superaria.
Els dies següents els va passar ideant la manera de oblidar el fet en qüestió, l’avergonyia haver pensat seriosament en una mort no natural.

Parecía fácil acabar con el sufrimiento para una persona extremadamente romántica como él, fue un día después de que acabaran las vacaciones cuando ya llevaba tiempo pensando el porqué, el cómo podía haber pasado, que hubiera pasado si....
Encima de una grúa que hacía servir para trabajar pensaba, hacía frío y no se encontraba todavía del todo rehecho para enfrentarse a las dificultades cotidianas del trabajo, despistado, dejó el camión algo separado de la fachada y para colocar la grúa en su lugar era necesario subirla del todo y girar en redondo todo el cuerpo. Sin pensarlo mes accionó la palanca y la grúa arranco haciendo un movimiento seco, después suavizado por la continuidad subía arriba, en principio la altura no había sido nunca un problema para él no creía que fuera una cuestión de vértigo lo que le llevo a pensar en caer.
Mientras la grúa subía observaba como los árboles quedaban debajo suyo y las ventanas de los tres pisos iban pasando, una vez arriba, desde el tejado admiraba la grandeza de aquel paisaje, desconocido por la novedad del punto de vista, todo y haber pasado infinidad de veces por allí el aspecto que le daba la altura era encantador.
La frialdad de el aire le cortaba y la luz del sol era amortiguada por las espesas nubes que amenazaban lluvia, entonces fue cuando lo pensó, tenía una lágrima que rodaba lentamente por la mejilla cuándo al mirar hacia abajo esta se aceleró para precipitarse al vacío, imaginar el estallar de la lágrima al tocar tierra pensó en voz alta “así se acaba todo, es muy fácil” la reacción siguiente fue ponerse a llorar, por suerte la altura y el control de la maquina le proporcionaba la intimidad que requería el momento, no hacía falta dar explicaciones, lloraba desconsoladamente quizás sin sentido, no lloraba por no ser capaz de saltar, ni siquiera por la relación perdida, lloró de rabia, lloró por el hecho de pensar en poner fin a su vida, se hubiera abofeteado sólo por pensarlo. Una vez recuperado ya finalizado el trabajo, mientras su compañero recogía las herramientas, miró al suelo, mas o menos allí dónde parecía que podía haber estallado la lágrima, suspiró profundamente, fue entonces que pensando en el suplicio de la separación tuvo la firme convicción de que lo superaría. Los días siguientes los pasó ideando la manera de olvidar el hecho en cuestión, le avergonzaba haber pensado seriamente en una muerte no natural

Ningú no guanya

Crueltat apassionada la que premia el gallet de l’arma mortífera, segant la curta vida amb els impactes, les baixes queien i els cors ploraven.
El colpejar esgarrifós retronava dins el cap acompanyat de les imatges de cossos inerts, la indiferència del assassí no distingia les vides d’infants de idees politiques, la guerra aclamava els seus pertorbats herois mentre la innocència plorava la mort de els seus protagonistes.
La noia acariciava el teclat per descriure amb la seva habitual delicadesa la situació, les lletres anunciaven llàgrimes dels lectors però la suavitat amb la que pitjava les tecles no podia buscar un final millor.
Llàstima de les morts que resten amagades entre les línies

Crueldad apasionada la que presionaba el gatillo del arma mortífera, segando las cortas vidas con sus impactos, las bajas caían y los corazones lloraban.
El golpear escalofriante retronaba dentro de la cabeza acompañado de las imágenes de cuerpos inertes. La indiferencia del asesino no distinguía las vidas de niños de ideas políticas, la guerra aclamaba sus perturbados héroes mientras que la inocencia lloraba la muerte de sus protagonistas.
La chica acariciaba el teclado para describir con su habitual delicadeza la situación, las letras anunciaban lágrimas de los lectores pero la suavidad con la que presionaba las teclas no podía buscar un final mejor.
Lástima de las muertes que restan escondidas entre líneas

el silenci resta al pati del col•legi

Si nomes la humanitat fos la meitat d’humana del que ho es el seu nom, potser algun dia. Avui llegia al diari part de les noticies, part per que el diari era estripat algú abans que ell devia sentir la ràbia e impotència que donen aquestes noticies, comprovava com les persones que l’envoltaven allà al cafè on era, ni tan sol pensaven potser ni ho sabien, en els nens morts i les persones que havien patit la desgracia. S’havia de continuar vivint ho sabia, aquestos incidents no devien fer que es deprimís al contrari devia lluitar, però segur que si preguntés, la majoria de públic recordava fins i tot el nom d’algun personatge de GH o alguna cosa similar, per que donaven mes importància a la reiteració de la noticia per televisió, “ ya están otra vez con los terroristas, que pesaos”, que a la inútil proliferació de programes “realiti show “? Mai no comprendre els humans.

Si solamente la humanidad fuera la mitad de humana que lo que lo es su nombre, quizás algún día.
Hoy leía en el diario parte de las noticias, parte por que el diario estaba desgarrado alguien antes de que él debía sentir la rabia e impotencia que dan estas noticias, comprobaba como las personas que le rodeaban en el café dónde estaba, ni tan solo pensaban quizás ni lo sabían, en los niños muertos y las personas que habían padecido la desgracia. Tenía que continuar viviendo lo sabía, estos incidentes no debían hacer que se deprimiera al contrario debía luchar, pero seguro que si preguntara, la mayoría de público recordaba incluso el nombre de algún personaje de “GH” o algo similar, por que daban mas importancia a la reiteración de la noticia por televisión, “ya están otra vez cono los terroristas, que pesaos” dijo un vecino de mesa con un cochecito e bebe cerca. Que a la inútil proliferación de programas “realiti show “? Nunca comprenderé los humanos.

Les basses

S’havia fet el propòsit de plasmar aquelles imatges que l’hi agradaven, aconseguir enquadres digitals dels racons que el feien sentir especial, únic autor de la troballa.
Va comprar una càmera disposat a fotografiar els espais i les coses que veia, la falta de temps dificultava el treball, però de tant en tant immortalitzava passejants de la època o arraconava a la memòria els llocs de la ciutat.
El temps de vegades juga males passades i no deixa lloc per banalitats, s’esforçava en trobar el moment per superar aquest impediment, va ser llavors que les va veure deixaven anar un aroma que embriagava els ulls, un tel imaginat fluctuava per davant la seva imatge i les passes que avançaven retronaven amb lentitud sobre el terra, recula per no deixar-les passar, quedava exhaust exposat al plaer d’aquelles línies que feien tremolar l’aire, bocabadat recorda l’aparell que duia a les mans, alçava la mirada sintètica del objectiu i enfocà, instantàniament s’impregnava la pantalla amb els colors de la imatge. No es van ofendre, semblaven altives i disposades a lluir els seus encants, s’apropà a una d’elles i reconegué el fred dels seus ulls, probablement espantat saltava cap al darrera.
Les estàtues nues somreien a sobre els pedestals, carregades amb roba per rentar avançaven cap a les basses.


Había hecho el propósito de plasmar aquellas imágenes que le gustaban, conseguir encuadres digitales de los rincones que le hacían sentir especial, único autor del hallazgo. Compró una cámara dispuesto a fotografiar los espacios y las cosas que veía, la falta de tiempo dificultaba el trabajo, pero de vez en cuando inmortalizaba paseantes del tiempo o arrinconaba en la memoria los lugares de la ciudad.
El tiempo a veces juega malas pasadas y no deja lugar por banalidades, se esforzaba en encontrar el momento para superar este impedimento, fue entonces cuando las vio liberaban un aroma que embriagaba los ojos, un velo imaginado fluctuaba por delante su imagen y los pasos que adelantaban retronaban con lentitud sobre la tierra, reculó para n dejarlas pasar, quedaba exhausto expuesto al placer de aquellas líneas que hacían temblar el aire, distraído recuerda el aparato que llevaba a las manos, alzaba la mirada sintética del objetivo y enfocó, instantáneamente se impregnaba la pantalla con los colores de la imagen. No se ofendieron, aparecían altivas y dispuestas a lucir sus encantos, se acercó a una d e ellas y reconoció el frío de sus ojos, probablemente asustado saltaba hacia atrás. Las estatuas desnudas sonreían encima sus pedestales, cargadas con ropa para lavar avanzaban hacia las balsas.

els ulls tristos

Durant uns quinze minuts escassos es va quedar observant detingudament les anades i vingudes de la noia , el treball que realitzava era dur, la feina no s’acumulava però es feia difícil de dominar, un darrera un altra, els clients que entraven i sortien del bar, no semblava cansada després de tot el dia preparant cafès i repartint amb traça les begudes per les taules a mes de servir a la barra. Les seves mans fines de dits llargs acusaven una fragilitat en tot el seu cos i duia una mirada trista de ulls foscos que junt amb un somriure que mostrava, unes dents blanques ben cuidades, deixava entreveure un caràcter mes aviat tímid, tot plegat i sense trobar explicació se sentia com encadenat a la barra i no podia o no volia marxar, de fet no tenia on anar, podia triar el lloc on descansar però estaria sol allà on anés. Tot i estar gelat pel fred que deixava passar la falta d’una porta al local, sentia reconfortat el seu interior gràcies a la mirada d’aquella noia, no la coneixia de res però ella es deixava observar detingudament i que semblava no molestar-la gens, suposar que treballar en un lloc com aquest transforma el sentit del ridícul fins l’extrem de deixar de tenir vergonya . No era una bellesa com les actrius o les models que estem acostumats a veure per televisió, però les seves faccions formaven una cara prima i bonica que junt al seus cabells foscos, casi negres, a joc amb els seus ulls feien destacar una pell no gaire clara però extremadament fina al pas pel seu coll fort i nerviós que contrastava amb la resta del cos, prim i fràgil.
Aquelles pesades safates plenes de gots i plats, que anaven directe al rentavaixelles, agafades per la noia amb aquells braços llargs i prims, el feien patir, semblava que es pogués trencar, però ella els bellugava amb força destresa i una nerviosa decisió.
Vestida amb un simple texà i un jersei de punt l’arrel de la seva bellesa era la seva simplicitat, commogut per la simpatia que comporta el càrrec de cambrera, semblava la noia mes bonica que havia vist mai, cabells recollits mostrant el coll estilitzat tot encerclat amb la mirada malenconiosa que posseïa, si no fos per la tirania de la seva timidesa, l’hi hagués dit alguna cosa. En les seves anades i vingudes a la cafetera que hi havia davant seu, cada cop que preparava cafè, pensava que podria demanar-li d’anar a prendre alguna cosa desprès de plegar, però com no n’era capaç s’excusava ell mateix pensant com podia tenir ganes de sortir si portava tot el dia treballant segur que dirà no. Després de varies hores assegut al tamboret, el fred que entrava al local va aconseguir que deixes de sentir les cames, se l’hi van adormir, la situació era un pel incomoda, pensava que potser era l’hora de marxar, però alguna cosa no el deixava, potser ja s’havia acostumat a ser allí o potser no podia bellugar les cames.
Al racó de la barra on era no hi feia cap nosa, era improbable que el fessin fora, però la por de que això ocorris feia que consumis un cafè rere un altra, era el preu del tamboret on seia, lloguer pagat a partir d’espècies consumides. Nerviós després de deixar llegir aquestes notes a l’altra cambrera, no sabia que podia pensar , o potser era el cafè que havia begut el que feia que tremoles constantment?, educadament com per compromís la noia va dir, després de llegir els quatre fulls escrits que havia agafat d’una llibreta del bar _ Es molt profund, prou be_ això el tranquil•litzà momentàniament per que al recordar immediatament el que havia escrit va sentir un ridícul espantós tot i que en el fons esperava que l’hi ho comentes a la noia dels ulls tristos.

Divuit anys es poc temps

Valent i decidit per la seva edat, gens fatxenda tot i estar avalat pels pares però una mica capritxos, havia decidit comprar una motocicleta amb les pagues que rebia i havia estalviat, capritxos per que encara no tenia permís per conduir, suposo que es l’edat.
De seguida es van fer amics, el desaforat interès comú per les motocicletes els donava tema per parlar hores i hores, no s’avien vist mes en bastant de temps va ser la boda d’un amic dels dos on es varen trobar l’ultima vegada, posseïdor del permís tal com havia dit que faria, volia quedar un dia per estrenar la famosa motocicleta de la que tan emocionat parlava.
Dies abans l’hi havia demanat consell, volia comprar una motocicleta però desconeixia quina podria ser la millor opció, va animar-lo a encertar la tria amb la il•lusió de que fos un futur company de rutes, posava tot el cor en els consells de veterà i en els seus ànims al noi, al nen, que l’escoltava interessat.
Passava el temps i no en sabia res, com que no tenien una relació continua no el va sorprendre, potser esperava una d’aquells encontres amicals on es reunien per trobar-lo i poder parlar un altra cop.
Un dia va saber que treballava lluny de casa, a un poble veí, que havia aconseguit per fi aquell carnet maleït, feia tan sols dos dies que el tenia va ser el primer que va fer un cop assolir l’edat requerida, llavors ja circulava amb aquella motocicleta negra, d’aspecte sobri i lluent.
_“ Espero que un dia farem una carrera junts,... d’aquelles que l’hi agraden tant, ...a tota velocitat entre núvols i estels, ell amb la seva moto i jo amb la meva...”_ Va dir el seu pare mentre jo girava el cap per donar-l’hi un últim adéu a traves del vidre glaçat pel fred de la cambra funerària, ajagut semblava cansat.
_ “ Gracies per haver vingut” _ deia la seva mare sense poder desprendre’s d’aquell somriure amable que sempre duia a la cara aquest cop plena de llàgrimes.

Dedicat al Vicenç, queda poc per que complís dinou .


Valiente y decidido para su edad, nada presuntuoso para estar avalado por sus padres pero eso si algo caprichoso, había decidido comprar una motocicleta con las pagas que recibía y había ahorrado, caprichoso por que todavía no tenía permiso por conducir, supongo que por la edad.
Enseguida se hicieron amigos, el desaforado interés común por las motocicletas les daba tema para hablar horas y horas, no se habían visto mas en bastante tiempo, fue la boda de un amigo de los dos dónde se encontraron la ultima vez, poseedor del permiso tal y como había dicho que haría, quería citarse un día para estrenar la famosa motocicleta de la que tan emocionado hablaba.
Días antes le había pedido consejo, quería comprar una motocicleta pero desconocía cual podría ser la mejor opción, le animo a acertar la búsqueda con la ilusión de que fuera un futuro compañero de rutas, ponía todo el corazón en los consejos de veterano y en sus ánimos al chico, al niño, que le escuchaba atentamente.
Pasaba el tiempo y no sabía nada, como no tenían una relación continúa no le sorprendió, quizás esperaba una de aquellos encuentros amigables dónde se reunían para encontrarse y poder hablar otra vez.
Un día supo que trabajaba lejos de casa, en un pueblo vecino, que había conseguido al fin aquel carné maldito, hacía tan solo dos días que lo tenía, fue lo primero que hizo una vez lograr la edad requerida, entonces ya circulaba con aquella motocicleta negra, de aspecto sobrio y reluciente.
_“ Espero que un día haremos una carrera juntos,... de aquellas que le gustan tanto, ...a toda velocidad entre nubes y cometas, él con su moto y yo con la mía...”dijo su padre mientras yo giraba la cabeza por dar un último adiós a través del cristal helado por el frío del cuarto funerario, tumbado, parecía cansado. _ “ Gracias por haber venido” decía su madre sin poder desprenderse de aquella sonrisa amable que siempre llevaba a la cara, esta vez llena de lágrimas.
Dedicado al Vicenç, queda poco por que cumpliría diecinueve .

mes dies

Quotidianitat espontània diferenciava el dia d’avui, cigonyes tombaven pel campanar com orenetes gegants, baixada curiosa de temperatures al mes d’agost omplia el cel de núvols que descarregaven a sobre la sorpresa dels veïns, mes enllà a la distancia l’anticipi de tardor també sorprenia en comú sentiment de simpatia.
El dia mancat de gracia somreia, tornaven els dies que capturaven la seva emoció. Colors difuminats i lluentors esporàdiques impregnaven el cel de formes excèntriques treballades per l’aire.
Agradable fred condicionat a l’aire que esculpia el cel, tornava els dies de musica exigent d’atenció, aparadors aclaparats robaven el temps a les mirades encuriosides pel futur.

Cotidianidad espontánea diferenciaba el día de hoy, cigüeñas revoloteaban por el campanario como golondrinas gigantes, bajada curiosa de temperaturas en el mes de agosto llenaba el cielo de nubes que descargaban encima la sorpresa de los vecinos, mas allá en la distancia el anticipo de otoño también sorprendía en común sentimiento de simpatía. El día falto de gracia sonreía, volvían los días que capturaban su emoción. Colores difuminados y brillos esporádicos impregnaban el cielo de formas excéntricas trabajadas por el aire.
Agradable frío condicionado al aire que esculpía el cielo, volvía a los días de música exigente de atención, escaparates abrumados robaban el tiempo a las miradas interesadas por el futuro.

ara torno

Portava uns dies que no estava a gust amb ell mateix, recollia impressions i escoltava personatges, capturava imatges i dibuixava llocs que no existien, tot i això res el feia escriure com abans.
S’esforçava i res no sortia, potser s’havia acabat la inspiració, la musa l’havia deixat?

Llevaba unos días que no estaba a gusto con él mismo, recogía impresiones y escuchaba personajes, capturaba imágenes y dibujaba lugares que no existían, aún así nada le hacía escribir como antes. Se esforzaba y nada salía, quizás se había acabado la inspiración, la musa le había dejado

Havia...

Havia robat un pom de flors, roses blanques i una de vermella, semblava la toia d’una núvia el boti encarava el dia cap el somriure.
Havia aconseguit notes dolces, una noia interpretava jazz amb veu melosa.
Havia capturat part de la posta de sol, l’hi volia mostrar en ella. Va costar una mica el sol es bellugava i no quedava be a la foto.
Havia fet milers de plans i preparat milers de converses, no va servir de res. Al ser davant ella nomes va ser capaç d’abraçar-la.

Había robado un ramo de flores, rosas blancas y una roja, parecía el ramo de una novia el botín aderezaba el día hacia la sonrisa.
Había conseguido notas dulces, una chica interpretaba jazz con voz melosa.
Había capturado parte de la puesta del sol, quería mostrársela. Costó algo el sol se movía y no quedaba bien en la foto.
Había hecho miles de planes y preparado miles de conversaciones, no sirvió de nada. Al estar delante de ella solamente fue capaz de abrazarla.

la setmana comença

Començava els dilluns amb la il•lusió de que s’acabés ja la setmana, passessin els dies ràpidament sense parar, arribar a dissabte per poder tornar a veure-la. El record del cap de setmana el duia durant la resta de les jornades esperant la tornada dels dies festius.

arrivava tard

Per variar ha fet tard a nedar, les obligacions de la feina i voler-ne descansar una mica l’han distret. Cap a les nou del vespre es dirigia carregat amb la bossa d’esport, be mes que una bossa era una motxilla, aquella motxilla que tan l’hi agradava i feia servir per tot.
Mentre caminava s’havia fixat que els llums del carrer s’encenien i que els aparadors lluïen al seu interior, va suposar que devien ser els minuts de retard que portava el motiu que feia de tot el comú un paisatge diferent.
Un cop a la piscina uniformat amb d’indumentària necessària per practicar l’esport ja mencionat es disposava a llançar-se dins la foscor del aigua però com si d’un estel de cinema es tractes l’ha sorprès la claror dels focus que tot ho han il•luminat, havia deixat de ser nit.
Tot havia canviat, dins l’aigua els colors i les formes es veien d’una manera diferent, la llum brollava amb força d’aquells aparells situats al cap de munt de la columna que els aguantava i donava un aspecte nou i lluent a totes les coses, com a recent estrenat. Tot allò que l’aigua acariciava es veia caramel•litzat com si fos tacat de mel, donava ganes de llepar-ho tot per comprovar el seu sabor.
Un canvi meravellós per tan sols una mica de retard.

Para variar ha llegado tarde a nadar, las obligaciones del trabajo y descansar algo le ha distraído. Hacia las nueve de la noche se dirigía cargado con la bolsa de deporte, bien más que una bolsa era una mochila, aquella mochila que tanto le gustaba y utilizaba para todo.
Mientras andaba se había fijado que las luces de la calle se encendían y que los escaparates lucían a su interior, supuso que debían ser los minutos de retraso que llevaba el motivo que hacía de todo el conjunto un paisaje diferente.
Una vez en la piscina uniformado con la indumentaria necesaria por practicar el deporte ya mencionado se disponía a lanzarse dentro de la oscuridad del agua pero como si de una estrella de cine se tratase le ha sorprendido la claridad de los focos que lo han iluminado todo, había dejado de ser noche.
Todo había cambiado, dentro del agua los colores y las formas se veían de una manera diferente, la luz brotaba con fuerza de aquellos aparatos ubicados en la parte más alta de la columna que los aguantaba y daba un aspecto de nuevo y reluciente a todas las cosas, como recién estrenado. Todo aquello que el agua acariciaba se veía caramelizado cómo si se hubiera manchado de miel, daba ganas de lamerlo todo para comprobar su sabor. Un cambio maravilloso por tan solo algo de retraso.

la dreta subliminal

Un dia qualsevol anava conduint, distret en el tràfic dels carrers de la ciutat en Paco l’hi va dir _“ doncs jo crec que amb el dictador vivíem millor, això no passava ”_. Bocabadat, l’estupor el glaça la sang i mirant-lo amb ulls de comunista, l’amenaçava amb la mirada quan ell l’hi va dir _” no em miris així, no es que sigui fatxa ni res d’això”_. Ell es tranquil•litza una mica, però esperava una explicació, venint d’un home de mes de cinquanta-cinc anys aquella frase comportava una realitat que havia estat viscuda.
Esperava la resposta o explicació i quan ja anava a atacar la frase en Paco l’hi va dir _”veuràs, el que passa es que abans hi havia mes seguretat ciutadana, no hi havia tanta immigració, aquestos moros i negres, no se on anirem a parar n’hi ha masses i no son com nosaltres”_.
Amb estupor a sobre de mes estupor no sabia que dir, no donava crèdit al que sentia, pensava que el coneixia be, però sembla que estava equivocat. Deu ser broma pensa amb innocència i nomes se l’hi va ocórrer dir _”doncs jo els veig iguals, dos braços , dues cames...”_ digué somrient.
En Paco el mirà, era un home amb un aspecte molt seriós tot i que s’esforçava a dir en tot moment que ell no era com la gent es pensava, amb aquella mirada seria de sempre l’hi va dir _ “ no!, no ho son, fan una olor desagradable com de suor i son uns dropos, sempre estan fent reunions als carrers de la ciutat, segur que venen drogues!”_.
Ara si que ja no sabia que pensar, o bromejava o s’havia trastocat, que l’hi podia dir si ni tan sols sabia si parlava seriosament. Es limita a mirar-lo aquest cop amb mes coïssor, aquests comentaris l’hi dolien, en Paco es va donar compte i l’hi va dir _ “ no em miris així , no et pensis que soc racista ara “_ “que no es cert això de l’olor?”.
La casualitat o la sort havien decidit d’arribar al lloc de treball, ell va pensar millor no discutir l’havia d’aguantar al menys fins la jubilació i va preferir centrar el seu pensament en les eines que necessitava per treballar, al capdavall encara no sabia si l’hi deia de broma.
Va ser llavors, una estona mes tard quan estaven treballant, endinsat a la feina en qüestió amb un martell a una ma i un formo a l’altra, capficat en encastar un pany. En Paco l’hi va dir _ “ doncs saps, jo no ho trobo be això ”_ sense donar-l’hi temps a demanar que era el que no l’hi semblava be l’hi va a dir _ “ això que nomes s’ensenyi el català a les escoles, que no som a Espanya? “ _ ja no es va molestar a dir res, continua treballant com si res.


Un día cualquiera iba conduciendo, distraído en el tráfico de las calles de la ciudad Paco le dijo _“ pues yo creo que con el dictador vivíamos mejor, esto no pasaba ”. Boquiabierto, el estupor le helo la sangre y mirándolo con ojos de comunista, le amenazaba con la mirada cuándo Paco le dijo _” no me mires así, no es que sea facha ni nada de eso”. Él se tranquilizo algo, pero esperaba una explicación, viniendo de un hombre de mas de cincuenta y cinco años aquella frase comportaba una realidad que había sido vivida. Esperaba la respuesta o explicación cuando ya iba a atacar la frase Paco le dijo _”verás, lo que pasa se que antes había mas seguridad ciudadana, no había tanta inmigración, estos moros y negros, no se dónde iremos a parar hay demasiados y no son como nosotros”. Con estupor encima de mas estupor no sabía que decir, no daba crédito a lo que oía, pensaba que le conocía bien, pero parece que estaba equivocado. Debe ser broma pensó con inocencia y solamente se le ocurrió que decir _”pues yo los veo iguales, dos brazos, dos piernas...”dijo sonriente. Paco le miró, era un hombre con un aspecto muy serio aunque se esforzaba en decir a todo momento que él no era como la gente se imaginaba, con aquella mirada seria de siempre le dijo _ “ no!, no lo son, hacen un olor desagradable como de sudor y son unos vagos, siempre están haciendo reuniones por las calles de la ciudad, seguro que venden drogas!”. Ahora si que ya no sabía que pensar, o bromeaba o se había trastocado, que le podía decir si ni siquiera sabía si hablaba seriamente. Se limita a mirarlo esta vez con mas ardor, estos comentarios le dolían, Paco se dio cuenta y le dijo _ “ no me mires así , no te vayas a pensar que soy racista ahora “_ “que no es cierto eso del olor?”.
La casualidad o la suerte habían decidido llegar al puesto de trabajo, él pensó mejor no discutir le había de aguantar al menos hasta la jubilación y prefirió centrar su pensamiento en las herramientas que necesitaba para trabajar, además todavía no sabía si hablaba en broma.
Fue entonces, un rato más tarde cuando estaban trabajando, centrado en el trabajo en cuestión, con un martillo a una mano y un formón en la otra, empeñado en empotrar una cerradura. Paco le dijo _ “ pues sabes, yo no lo encuentro bien ”_ sin darle tiempo a preguntar que era lo que no le parecía bien le dijo _ “ esto que solamente se enseñe en catalán en las escuelas, es que no estamos en España? “ _, no se molesto en decirle nada siguió trabajando sin mas.

Hi ha algú?

Buidor a la ciutat, vacances, epidèmia que s’emporta la gent de casa, obliga a desplaçar-se en curts o llargs recorreguts deixant rastres de solitud per tots els racons urbans. Travessar carrers amples, avingudes desertes, aturar-se al mig i mirar en el sentit que no veus el final del carrer.
Tranquil•litat desitjada a la follia desesperada del viatjar, resta distreta amb ironia a la casa.

Vacío en la ciudad, vacaciones, epidemia que se lleva la gente de su casa, obliga a desplazarse en cortos o largos recorridos dejando rastros de soledad en todos los rincones urbanos.
Atravesar calles anchas, avenidas desiertas, pararse en medio y mirar en el sentido que no ves el final de la calle.
Tranquilidad deseada en la locura desesperada del viajar, queda distraída con ironía en la casa.

ja feia temps

Ell també havia passat pel mateix , recollia els records de la memòria per explicar el que l’hi havia passat, tots dos parlaven com si no els afectes, com si ja no hi hagués motiu per recordar, imaginava que el temps curava o al menys amagava les ferides del cor de manera que al parlar-ne, no calia plorar.
Mentre ingerien les respectives begudes va arribar ella, la noia era estrangera, simpàtica i tenia un aspecte agradable tot i la mirada seriosa, va saludar amb timidesa i ell aprofità per presentar-l’hi, “la meva xicota”, va dir.
Amb dret de malalt ella l’hi demanà d’anar cap a casa, l’aire condicionat l’hi tenia la gola maltractada i l’hi feia mal. El seu amic va adreçar-se al cambrer pel nom de pila, i deixa anar unes monedes amb destresa, va convidar-lo amb la condició de tornar-lo a trobar.

Él también había pasado por lo mismo, recogía los recuerdos en la memoria para explicar el que le había sucedido, los dos hablaban como si ya no les afectase, como si ya no hubiera motivo para recordar, imaginaba que el tiempo curaba o al menos escondía las heridas del corazón de manera que al hablar, no hacía falta llorar.
Mientras ingerían las respectivas bebidas llegó ella, la chica era extranjera, simpática y tenía un aspecto agradable todo y la mirada seria, saludó con timidez y él aprovechó para presentarla, “mi novia”, dijo.
Con derecho de enfermo ella le pidió ir hacia casa, el aire acondicionado le tenía la garganta maltratada y le dolía. Su amigo se dirigió al camarero por el nombre de pila, y lanzo unas monedas con destreza, le invito con tal de volver a encontra

trenta-cinc anys desprès

Tenia una casa petita, amb escales estretes i costerudes, però que seria acollidora si no fos per les obres que assaltaven tota la casa, no podia habitar-la però en ocasions hi passava caps de setmana. Sense mobiliari ni cuina nomes amb quatre cadires velles i una taula de edat similar, va pensar que el millor seria pujar a dalt, feia molta calor dins la casa i al vespre refrescava al terrat, guardava dues hamaques de platja que va pujar sense complicacions i una tauleta rodona molt petita que just cabia el sopar. Gaudia tan sols preparant el decorat, frisava per que arribes el moment esperat.
Ella es posa còmoda i l’ajudava, preparava els plats, com que no podien cuinar i no disposaven de gaires diners havien comprat una pizza, tots dos començaven de nou.
Amb senzillesa i delicadesa servia els plats i els duia dalt mentre ell preparava la il•luminació que faria del terrat una habitació solemne, preparaven el moment com si tota la vida haguessin estat junts, però amb les ganes dels recent enamorats.
Amb paciència havia col•locat unes espelmes a dins de pots de vidre escampant-los desprès per tot el terrat, la il•luminació era suau i discreta, calia mes llum a la taula per poder menjar, tenia aguardada una espelma decorativa amb estil oriental, era gran i rectangular, de color fosc tirant a color grana però mes fosc, la va encendre i tota la petita taula quedava a mercès de la lluentor de la flama.
Va sacsejar suaument l’ampolla de brut fent sonar els glaçons, colpeja les copes amb el dit com si volgués comprovar que estiguessin afinades per el moment brindar, nomes quedava perfumar l’ambient amb encens de roses per que tot resultes perfecte i desitjar tenir sort am la musica. A la casa nomes hi havia una radio vella, no calia mes per fer obres, va voler assegurar-se la suavitat dels sons i cercà una emissora que coneixia on la música clàssica era l’habitua’l, agradable sorpresa tenir jazz acompanyant el sopar.
Va omplir les copes, es van mirar, els ulls reflectien la llum de les espelmes el to del cristall no va desafinar, encara vibrava quan la va deixar sobre la taula, s’apropà i la besà amb suavitat. El jazz que sonava a la ràdio els acariciava fent mes llarg el seu petó........
Es va refredar el sopar, la realitat supera la ficció.

Tenía una casa pequeña, con escaleras estrechas y empinadas, resultaría acogedora si no fuese por las obras que invadían toda la casa, no podía habitarla pero en ocasiones pasaba fines de semana. Sin mobiliario ni cocina con cuatro sillas viejas y una mesa de edad similar, pensó que lo mejor seria subir arriba, hacía mucho calor dentro la casa y al atardecer refrescaba en la azotea, guardaba dos tumbonas de playa que subió sin complicaciones y una mesita redonda muy pequeña que justo cabría la cena. Disfrutaba tan solo preparando el decorado, impacientaba por que llegase el momento esperado.
Ella se puso cómoda y le ayudaba, preparaba los platos, como no podían cocinar y no disponían de demasiado dinero habían comprado una pizza, los dos empezaban de nuevo. Con sencillez y delicadeza servía los platos y los llevaba arriba mientras él preparaba la iluminación que haría de la azotea una habitación solemne, preparaban el momento como si toda la vida hubieran estado juntos, pero con las ganas de los enamorados. Con paciencia había colocado unas velas dentro de botes de vidrio esparciéndolos después por toda la azotea, la iluminación era suave y discreta, hacía falta mas luz en la mesa para poder comer, tenía aguardada una vela decorativa de estilo oriental, era grande y rectangular, de color oscuro tirando a color granate pero mas oscuro, la encendió y toda la pequeña mesa quedaba a merced del brillo de la llama.
Sacudió suavemente la botella de “brut” haciendo sonar los cubitos, golpeo las copas con el dedo como si quisiera comprobar que estuvieran afinadas para el momento de brindar, tan solo quedaba perfumar el ambiente con incienso de rosas y desear tener suerte con la música para que todo resultase perfecto. En la casa solamente había una radio vieja, no hacía falta mas para hacer obras, quiso asegurar-se la suavidad de los sonidos y buscó una emisora que conocía dónde la música clásica era la habitual, agradable sorpresa tener jazz acompañando la cena. Llenó las copas, se miraron, los ojos reflejaban la luz de las velas el tono del cristal no desafinó, todavía vibraba cuando la dejó sobre la mesa al lado de las rosas, se acercó y la besó con suavidad.
El jazz que sonaba en la radio les acariciaba haciendo mas largo su beso........
Se enfrió la cena, la realidad supera la ficción

dies feliços

Lentament caminaven cap a la platja, baixaven de la muntanyeta que hi ha al costat de la ciutat, s’havien establert allí temporalment. Van haver de travessar un petit parc, molt net i ordenat, ell anava descalç i la grava que adornava els camins de la zona verda el molestava, per sort la distancia fins la rampa d’entrada a la sorra era curta, ella es va descalçar en arribar a la tanca que separa la platja del parc, va seure allí i es va treure les sabates deixant al descobert aquells delicats peus, es preparaven per trepitjar aquell magnífic paisatge.
Hi havia poca gent, imaginà que era per l’època del any, tot i que feia ja calor. “Millor,mes tranquils” van pensar i seguien caminant amb decisió cap a la bora del mar, la sorra era suau i regalimava per damunt dels dits, el tacte agradable convidava a caminar.
La bellesa del espai, l’aroma del mar i la novetat del lloc els va fer turistes, col•locaven la càmera al terra a sobre la sorra, amb delicadesa es van separar uns metres i el clic va immortalitzar el moment, va capturar el temps amb aquella caixeta negra. Van repetir el poder que els atorgava la caixa varies vegades, a tot arreu on creien que el espai tenia una lluentor especial. Amb la bossa al coll, i els pantalons arremangats el aigua transparent era una temptació que no es podia deixar passar, l’agafà de la mà i amb una lleu estirada es van dirigir cap al mar....

Lentamente caminaban hacia la playa, bajaban de la montañita que hay junto a la ciudad, se habían establecido allí temporalmente. Tuvieron que atravesar un pequeño parque, muy limpio y ordenado, él iba descalzo y la graba que adornaba los caminos de la zona verde le molestaba, por suerte la distancia hasta la rampa de entrada a la arena era corta, ella se descalzó al llegar a la valla que separa la playa del parque, se sentó allí y se sacó los zapatos dejando desnudos aquellos delicados pies, se preparaban para pisar aquel magnífico paisaje.
Había poca gente, imaginó que era por la época del año, aunque ya hacía calor. “Mejor, mas tranquilos” pensaron y siguieron andando con decisión hacia la orilla del mar, la arena era suave y fluía entre los dedos, el tacto agradable invitaba a andar. La belleza del espacio, el aroma del mar y la novedad del lugar les hizo turistas, colocaron la cámara en el suelo, encima de la arena, con delicadeza se separaron unos metros y el clic inmortalizó el momento, capturó el tiempo con aquella cajita negra. Repitieron el poder que les otorgaba la caja varías veces, en todas partes dónde creían que el espacio tenía un brillo especial.
Con el bolso al cuello, y los pantalones arremangados el agua transparente era una tentación que no se podía dejar pasar, la cogió de la mano y con un leve tirón se dirigieron hacia el mar....

aniversari

El dia comença, no sembla que hagi de ser diferent, nomes espero que passi el mes ràpidament possible.
Trenta cinc ja tens edat per marxar de casa, això voldria, encara he d’esperar.
Trenta cinc ja podries estar casat i amb nens, no es culpa meva del tot.
Trenta cinc ja et fas vell, perds el cabell i les arrugues de la cara son mes visibles, el esforç físic et cansa mes i fins i tot fer l’amor et fa nosa.
Desgraciadament cada any he de passar pel mateix, tristament aquest any es el primer que m’afecta, espero que passi el mes ràpidament possible.