Blogia
el ladron de rosas

roses de petals dolços

capritxet

Sabia que podia passar, de fet n’estava pràcticament segur de que aquell estat de soledat no duraria sempre. Els dies, tenien un estat de normalitat que feia temps no en gaudia, passaven lentament deixant que els fets amortitzessin l’instant exhaurit.
Imaginava com serien les estones quotidianes, el passar de les hores o els moments íntims en companyia.
Mai no hagués pogut pensar en la fortuna que l’esperava, trobar l’anima que l’acompanyaria en aquell nou camí vora la platja.
Era un capritx del cel, una vel•leïtat divina que els apropava sense haver tingut mai la possibilitat de conèixer-se sense ajut.

Sabía que podía pasar, de hecho estaba prácticamente seguro de que aquel estado de soledad no duraría siempre.
Los días, tenían un estado de normalidad del que hacía tiempo no disfrutaba, pasaban lentamente dejando que los hechos amortizaran el instante agotado.
Imaginaba cómo serian los ratos cotidianos, el pasar de las horas o los momentos íntimos en compañía. Nunca hubiera podido pensar en la fortuna que le esperaba, encontrar el alma que le acompañaría en aquel nuevo camino a la orilla de la playa.
Era un capricho del cielo, una veleidad divina que les acercaba sin haber tenido nunca la posibilidad de conocerse sin ayuda.

Deturar el temps

Deturar el temps M’apropo fins on ets descalç i en silenci, sense fer soroll vull evitar despertar-te, la nit xerra amb veu espantada sobre les hores mudes, escurçant aquest miratge.
Et mous, remugant en despertar sentir la carícia de la veu, que intenta en va, allunyar els rajos que despunten intenta, en va, deturar el temps.

Me acerco hasta dónde estas descalzo y en silencio, sin hacer ruido quiero evitar despertarte, la noche habla con voz asustada sobre las horas mudas, acortando este espejismo.
Te mueves, musitando al despertar sentir la caricia de la voz, que intenta en vano, alejar los rayos que despuntan intenta, en vano, detener el tiempo.

Grans per jugar

La sorra era una mica aspre, certament es notava que no era d’allà, els grans eren molt grossos per ser polits per l’aigua del mar, tot i això, es podia córrer perfectament per sobre i deixar-s’hi caure si feia falta.
Era una mena de blancor deslluïda la que regnava aquell mati, com si una mena de filtre solar protegís la gent sense permís. Cap al final, ja pràcticament a l’hora de dinar el sol bromejava donant una mica de calor als que restaven sobre la sorra aprofitant el final dels dies festius.
Els dits poc podien sentir del plaer del joc, patien la falta de costum de caminar descalços, corria perseguint la pilota amb una mena de pala petita i rodona a la mà, els cops que donava no sempre sortien com volia, desviant el joc cap el cansament. De tant en tant s’aturaven per agafar alè i respirar, córrer per l’arena esdevenia un esport inusual que esgotava les cendres de la seva joventut.


La arena era algo áspera, ciertamente se notaba que no era propia de allí, sus granos eran muy gordos para estar pulidos por el agua del mar, aún así, se podía correr perfectamente sobre ella y dejarse caer si hacía falta.
Era una especie de candor deslucida la que reinaba aquella mañana, como si una especie de filtro solar protegiera la gente sin permiso. Hacia el final, ya prácticamente la hora de comer el sol bromeaba dando algo de calor a los que restaban sobre la arena aprovechando el final de los días festivos.
Los dedos poco podían sentir del placer del juego, padecían la falta de costumbre de andar descalzos, corría persiguiendo la pelota con una clase de pala pequeña y redonda a la mano, los golpes que daba no siempre salían cómo quería, desviando el juego hacia el cansancio. De vez en cuando se paraban para coger aliento y respirar, correr por la arena acontecía un deporte inusual que agotaba las cenizas de su juventud.

canviar

Plorava en silenci, en privat, la timidesa del seu caràcter l’obligava a ocultar els sentiments a la resta de la gent, els dies passaven i el temps el feia sentir que ja s’havia acostumat a estar sol. Només era un miratge, no era cert, una falsa esperança que ell mateix injectava com a medicament que no actua enlloc, com mes sol pensava que volia estar mes acompanyat es trobava.
Cada cop que la tristor abraçava les llàgrimes, un somriure combinat amb malenconia l’aixecava l’ànim d’una manera poc corrent, desconeixia si el fet era bo o no, però havia descobert l’únic que alleugeria el pes de la seva aflicció.Es va assabentar del seu nom.
Els dies següents escaparen a la tradició afligida i trista, una nova esperança omplia el forat que havia quedat al seu cor.
El temps, passava lentament per les seves vides, que avançaven els dies de pressa però sense por, la força que donava sentir-se enamorats els empenyia, els feia forts davant incerteses, una confiança pura l’un en l’altra s’emportava falses evidencies.

Lloraba en silencio, en privado, la timidez de su carácter le obligaba a ocultar los sentimientos al resto de la gente, los días pasaban y el tiempo le hacía sentir que ya se había acostumbrado a estar solo. Era un espejismo, no era cierto, una falsa esperanza que él mismo inyectaba como placebo que no actúa en ninguna parte, como mas solo pensaba que quería estar mas acompañado se encontraba.
Cada vez que la tristeza abrazaba las lágrimas, una sonrisa combinada con melancolía levantaba su ánimo de una manera poco corriente, desconocía si el hecho era bueno o no, pero había descubierto lo único que aligeraba el peso de su aflicción. conoció su nombre.
Los días siguientes escaparon a la tradición afligida y triste, una nueva esperanza llenaba el agujero que había quedado a su corazón. El tiempo, pasaba lentamente por sus vidas, que adelantaban a los días deprisa pero sin miedo, la fuerza que daba sentirse enamorados les empujaba, les hacía fuertes ante incertidumbres, una confianza pura del uno en el otro desvanecia falsas evidencias.”

Sol a casa, com que feia fred va encendre el foc, amb les llums apagades i només la claror de les flames no podia llegir, així que va optar per encendre una llampera. Només il•luminava el llibre que tenia a les mans,però ja en tenia prou.
Va posar la radio, una musica clàssica acompanyava de fons l’estona de lectura abans d’anar a dormir, per uns instants va aparèixer un descans a la seva anima.

una tarda qualsevol

A la tardor el sol entrava per les finestres de casa seva per la tarda, amb agressivitat l’omplia de llum i en poc temps es tornava vermella pintant les parets de la casa.
A diari l’espectacle de la posta de sol s’emmarcava en el requadre d’aquelles finestres que quadriculaven el paisatge exterior.
En silenci s’escoltava la buidor, la soledat i la tristesa decoraven les habitacions, l’aire bufava fred al exterior la feia semblar mes gran, s’obligava a escoltar musica per embriagar l’aspecte absurd d’aquella existència.
De vegades la inevitable coincidència embellia la tarda, el so que emanava la radio acaronava la caiguda solar sobre les muntanyes perfilades en blau.
A la tardor, de vegades observava la tarda amb tendresa als ulls.

En otoño el sol entraba por las ventanas de su casa por la tarde, con agresividad la llenaba de luz y en poco tiempo se volvía roja coloreando las paredes de la casa.
A diario el espectáculo de la puesta de sol se enmarcaba en el recuadro de aquellas ventanas que cuadriculaban el paisaje exterior.
En silencio se escuchaba el vacío, la soledad y la tristeza decoraban las habitaciones, el aire soplaba frío al exterior la hacía parecer mes grande, se obligaba a escuchar música para embriagar el aspecto absurdo de aquella existencia.
A veces la inevitable coincidencia embellecía la tarde, el sonido que emanaba la radio mimaba la caída solar sobre las montañas perfiladas en azul.
En otoño, a veces observaba la tarde con ternura en los ojos

Aturat

Trepitja l’embragatge, redueix la velocitat, enlluernat pel sol prenia el revolt sense visibilitat al cavi de rasant. Girà a la dreta en veure en veure un vehicle i de sobte es van trobar fora la carretera, les obres anul•laven la senyalització que els podia haver indicat, van acabar endinsant-se en un camí que prenia la direcció del pantà.
Trobava graciós que el destí els apartes de l’asfalt amb aquella suavitat indicant la direcció del indret idíl•lic on van poder descansar. Resultava ser una bona hora per dinar, preparats com anaven.
Seguia el camí amb compte, esquivava pedres i escòrrecs que podien malmetre el cotxe, lentament avançava girant les rodes al ritme de la “chanson” que sonava a la radio. Van desfilar entre xops i noguers orientant el vehicle cap a la lluentor blava.
A l’ombra, estirat damunt una estora observava el cel, una molèstia al costat l’incomodava tant que no tingué mes remei que mirar que era. Una nou usada per banquet d’algun animal es clavava a terra pel pes del seu cos, l’arrenca del sòl i tornà a jeure al instant, el silenci trencat per la musica que brollava del cotxe adornava el paisatge de colors que es podia des del lloc triat sense voluntat.
El començament de la tardor es feia notar al paisatge, els boscos es dibuixaven amb colors ocres i vermells entre els verds habituals, el vent arrissava l’aigua de pantà i remenava les fulles fent-les caure sense pesar, decorava el sòl amb una flassada daurada sota els arbres.
La falta d’aigua a la presa entristia les sensacions, la terra esblanqueïda desgastada per l’aigua els allunyava del element, separava els boscos deixant entre ells una imitació de la platja ideal per caminar idea que va robar una parella veterana d’aspecte, però jove en el seu tarannà.
S’imaginava veient el paisatge amb dues edats.

abraçades

Voldria que notessis les meves mans obertes a sobre la teva esquena, les petjades dels meus dits pressionant el teu petit cos contra el meu pit, notar els meus braços embolicant les teves espatlles i fortament casi dolorosament allargar en tot el possible la duració del moment com si al acabar-se ja no pogués tornar a començar de nou.
Voldria que la distancia desaparegués deixant la fredor de les paraules darrera les seves passes, apropar la calor del so al tacte de la pell.
Voldria que fossis amb mi

Querría que notaras mis manos abiertas sobre tu espalda, las huellas de mis dedos presionando tu pequeño cuerpo contra mi pecho, notar mis brazos envolviendo tus hombros y fuertemente case dolorosamente alargar en todo el posible la duración del momento como si al acabarse ya no pudiera volver a empezar de nuevo.
Querría que la distancia desapareciera dejando la frialdad de las palabras trás sus pasos, acercar el calor del sonido al tacto de la piel.
Querría que estuvieras conmigo

Havia...

Havia robat un pom de flors, roses blanques i una de vermella, semblava la toia d’una núvia el boti encarava el dia cap el somriure.
Havia aconseguit notes dolces, una noia interpretava jazz amb veu melosa.
Havia capturat part de la posta de sol, l’hi volia mostrar en ella. Va costar una mica el sol es bellugava i no quedava be a la foto.
Havia fet milers de plans i preparat milers de converses, no va servir de res. Al ser davant ella nomes va ser capaç d’abraçar-la.

Había robado un ramo de flores, rosas blancas y una roja, parecía el ramo de una novia el botín aderezaba el día hacia la sonrisa.
Había conseguido notas dulces, una chica interpretaba jazz con voz melosa.
Había capturado parte de la puesta del sol, quería mostrársela. Costó algo el sol se movía y no quedaba bien en la foto.
Había hecho miles de planes y preparado miles de conversaciones, no sirvió de nada. Al estar delante de ella solamente fue capaz de abrazarla.

trenta-cinc anys desprès

Tenia una casa petita, amb escales estretes i costerudes, però que seria acollidora si no fos per les obres que assaltaven tota la casa, no podia habitar-la però en ocasions hi passava caps de setmana. Sense mobiliari ni cuina nomes amb quatre cadires velles i una taula de edat similar, va pensar que el millor seria pujar a dalt, feia molta calor dins la casa i al vespre refrescava al terrat, guardava dues hamaques de platja que va pujar sense complicacions i una tauleta rodona molt petita que just cabia el sopar. Gaudia tan sols preparant el decorat, frisava per que arribes el moment esperat.
Ella es posa còmoda i l’ajudava, preparava els plats, com que no podien cuinar i no disposaven de gaires diners havien comprat una pizza, tots dos començaven de nou.
Amb senzillesa i delicadesa servia els plats i els duia dalt mentre ell preparava la il•luminació que faria del terrat una habitació solemne, preparaven el moment com si tota la vida haguessin estat junts, però amb les ganes dels recent enamorats.
Amb paciència havia col•locat unes espelmes a dins de pots de vidre escampant-los desprès per tot el terrat, la il•luminació era suau i discreta, calia mes llum a la taula per poder menjar, tenia aguardada una espelma decorativa amb estil oriental, era gran i rectangular, de color fosc tirant a color grana però mes fosc, la va encendre i tota la petita taula quedava a mercès de la lluentor de la flama.
Va sacsejar suaument l’ampolla de brut fent sonar els glaçons, colpeja les copes amb el dit com si volgués comprovar que estiguessin afinades per el moment brindar, nomes quedava perfumar l’ambient amb encens de roses per que tot resultes perfecte i desitjar tenir sort am la musica. A la casa nomes hi havia una radio vella, no calia mes per fer obres, va voler assegurar-se la suavitat dels sons i cercà una emissora que coneixia on la música clàssica era l’habitua’l, agradable sorpresa tenir jazz acompanyant el sopar.
Va omplir les copes, es van mirar, els ulls reflectien la llum de les espelmes el to del cristall no va desafinar, encara vibrava quan la va deixar sobre la taula, s’apropà i la besà amb suavitat. El jazz que sonava a la ràdio els acariciava fent mes llarg el seu petó........
Es va refredar el sopar, la realitat supera la ficció.

Tenía una casa pequeña, con escaleras estrechas y empinadas, resultaría acogedora si no fuese por las obras que invadían toda la casa, no podía habitarla pero en ocasiones pasaba fines de semana. Sin mobiliario ni cocina con cuatro sillas viejas y una mesa de edad similar, pensó que lo mejor seria subir arriba, hacía mucho calor dentro la casa y al atardecer refrescaba en la azotea, guardaba dos tumbonas de playa que subió sin complicaciones y una mesita redonda muy pequeña que justo cabría la cena. Disfrutaba tan solo preparando el decorado, impacientaba por que llegase el momento esperado.
Ella se puso cómoda y le ayudaba, preparaba los platos, como no podían cocinar y no disponían de demasiado dinero habían comprado una pizza, los dos empezaban de nuevo. Con sencillez y delicadeza servía los platos y los llevaba arriba mientras él preparaba la iluminación que haría de la azotea una habitación solemne, preparaban el momento como si toda la vida hubieran estado juntos, pero con las ganas de los enamorados. Con paciencia había colocado unas velas dentro de botes de vidrio esparciéndolos después por toda la azotea, la iluminación era suave y discreta, hacía falta mas luz en la mesa para poder comer, tenía aguardada una vela decorativa de estilo oriental, era grande y rectangular, de color oscuro tirando a color granate pero mas oscuro, la encendió y toda la pequeña mesa quedaba a merced del brillo de la llama.
Sacudió suavemente la botella de “brut” haciendo sonar los cubitos, golpeo las copas con el dedo como si quisiera comprobar que estuvieran afinadas para el momento de brindar, tan solo quedaba perfumar el ambiente con incienso de rosas y desear tener suerte con la música para que todo resultase perfecto. En la casa solamente había una radio vieja, no hacía falta mas para hacer obras, quiso asegurar-se la suavidad de los sonidos y buscó una emisora que conocía dónde la música clásica era la habitual, agradable sorpresa tener jazz acompañando la cena. Llenó las copas, se miraron, los ojos reflejaban la luz de las velas el tono del cristal no desafinó, todavía vibraba cuando la dejó sobre la mesa al lado de las rosas, se acercó y la besó con suavidad.
El jazz que sonaba en la radio les acariciaba haciendo mas largo su beso........
Se enfrió la cena, la realidad supera la ficción

dies feliços

Lentament caminaven cap a la platja, baixaven de la muntanyeta que hi ha al costat de la ciutat, s’havien establert allí temporalment. Van haver de travessar un petit parc, molt net i ordenat, ell anava descalç i la grava que adornava els camins de la zona verda el molestava, per sort la distancia fins la rampa d’entrada a la sorra era curta, ella es va descalçar en arribar a la tanca que separa la platja del parc, va seure allí i es va treure les sabates deixant al descobert aquells delicats peus, es preparaven per trepitjar aquell magnífic paisatge.
Hi havia poca gent, imaginà que era per l’època del any, tot i que feia ja calor. “Millor,mes tranquils” van pensar i seguien caminant amb decisió cap a la bora del mar, la sorra era suau i regalimava per damunt dels dits, el tacte agradable convidava a caminar.
La bellesa del espai, l’aroma del mar i la novetat del lloc els va fer turistes, col•locaven la càmera al terra a sobre la sorra, amb delicadesa es van separar uns metres i el clic va immortalitzar el moment, va capturar el temps amb aquella caixeta negra. Van repetir el poder que els atorgava la caixa varies vegades, a tot arreu on creien que el espai tenia una lluentor especial. Amb la bossa al coll, i els pantalons arremangats el aigua transparent era una temptació que no es podia deixar passar, l’agafà de la mà i amb una lleu estirada es van dirigir cap al mar....

Lentamente caminaban hacia la playa, bajaban de la montañita que hay junto a la ciudad, se habían establecido allí temporalmente. Tuvieron que atravesar un pequeño parque, muy limpio y ordenado, él iba descalzo y la graba que adornaba los caminos de la zona verde le molestaba, por suerte la distancia hasta la rampa de entrada a la arena era corta, ella se descalzó al llegar a la valla que separa la playa del parque, se sentó allí y se sacó los zapatos dejando desnudos aquellos delicados pies, se preparaban para pisar aquel magnífico paisaje.
Había poca gente, imaginó que era por la época del año, aunque ya hacía calor. “Mejor, mas tranquilos” pensaron y siguieron andando con decisión hacia la orilla del mar, la arena era suave y fluía entre los dedos, el tacto agradable invitaba a andar. La belleza del espacio, el aroma del mar y la novedad del lugar les hizo turistas, colocaron la cámara en el suelo, encima de la arena, con delicadeza se separaron unos metros y el clic inmortalizó el momento, capturó el tiempo con aquella cajita negra. Repitieron el poder que les otorgaba la caja varías veces, en todas partes dónde creían que el espacio tenía un brillo especial.
Con el bolso al cuello, y los pantalones arremangados el agua transparente era una tentación que no se podía dejar pasar, la cogió de la mano y con un leve tirón se dirigieron hacia el mar....

Amb lluna quasi plena

Amb lleugeresa es posa sobre meu,
pressiona la meva pell acariciant-la amb la seva llum,
escalfa la fredor de la nit.

Amb timidesa camina senders al meu cos,
retalla crits amb les seves ungles,
s’embolica sobre el meu pit.

Amb senzillesa retroba els meus llavis,
em recorda el seu sabor mai oblidat,
tremola amb un somriure atrevit.

el mati que no vaig anar a misa

Despertava del son, obria els ulls per veure a qui sabia era amb ell a l’habitació, la claror del dia entrava per la porta amb força i l’hi coïen els ulls, l’hi va demanar que la tanques, ella ho va fer. Començava el dia pels dos.
Sense pressa ella s’apropava cap al llit i es deixava caure amb suavitat a sobre, amb les mans als ulls, fregant-se’ls amb força s’espavilava quan els va obrir la tenia tan a prop que no va poder evitar besar-la, mentre els seus llavis no deixaven de tocar-se, les seves mans acariciaven tot allò que trobaven al seu pas. Carícies, petons els faltava temps per estimar, de seguida la seva personalitat responsable els va aturar, els va fer pensar en que podien estar fent malament no calia abusar del moment, irremediablement la passió trencava les barreres de la responsabilitat i feia sorgir el foc dels esperits.
La llum de les espelmes clarejava l’habitació, decorava amb ombres les parets i dorava el cos d’aquella noia. Recorria el seu cos amb la punta dels dits vigilant com s’estremia en esgarrifances al contacte amb la seva pell.
Tancava graciosament els ulls a cada cop de plaer com indicant que l’hi agradava. Ell allargava el moment feia molt temps que les seves mans no acaronaven la pell d’una dona, volia que no s’acabés mai, de fet començava el dia per ells.
La radio sonava amb força intentant amagar el soroll que feia l’amor que s’avocaven, els molestava, però els molestava mes que algú podes sentir-los era com si per timidesa o por perdessin la intimitat dolça del moment, això no els va deturar.
El ventilador embogia, girava cada cop mes apressa sense cap possibilitat de refredar l’habitació però renovava el aire que s’enraria de seguida, de tant en tant els arribava una brisa que els semblava freda per la suor, agraïen el present amb mes passió.
Les espelmes sucumbien al aire i a la duració del seu amor, una a una defallien silenciant la llum de l’habitació, sense donar-l’hi importància acostumaven els ulls a la foscor, les ombres que decoraven es feien mes grosses cobrint tota lluentor, la foscor guanyava la batalla a les espelmes.
Descansaven, volien abraçar-se però dins la calor es mantenien units per les mans, la duració del instant els havia deixat exhausts, el ventilador acariciava ara la seva pell, es miraven als ulls sense dir res, no calia acabava de començar el dia per ells.

hi ets?

“Somiaré amb tu “, l’hi va dir a cau d’orella mentre ell escoltava aquella cançó, que marcada pels records, tant l’hi agradava.
Descobria noves sensacions a cada moment retrobava sentits desproveïts de sentit, bogeria , follia retrobada en l’amor d’aquella persona.
Escoltava els propis batecs colpejant el pit de ella, en el moment de dir-se adéu, moria al patir la seva marxa sabent del cert que tornaria a veure-la, cada dia que passava era mes prop seu tot i la distancia.

“Soñare contigo”, le dijo al oído mientras el escuchaba aquella canción, que marcada por los recuerdos, tanto le gustaba.
Descubría nuevas sensaciones a cada momento reencontraba sentidos desprovistos de sentido, enajenación, locura encontrada en el amor de aquella persona.
Escuchaba sus propios latidos golpeando en el pecho de ella, en el momento de decirse adiós, moría al sufrir su marcha sabiendo que volvería a verla, cada día que pasaba estaba mas cerca suyo en la distancia.

a media tarde

Desde el automóvil, veía una luz tenue amarillenta como si un fuego estuviera ardiendo, las montañas recortadas por la luz en medio de la oscuridad reflejaban el paisaje, teatro nocturno de estrellas en el cielo.
El auto se movía lentamente, los caminos llenos de piedras les alejaban del lugar en donde se cortejaron y las luces del vehículo rompían el teatro nocturno.
Poco después se despidieron.

Desayuno para dos

La sucesión de hechos era la normalmente deseada, una espesa espuma emergía al tiempo en que se hundía en la cremosa leche la cuchara, adornada por el brillo de la tribal lámpara reflejaba más deliciosa su imagen. La suavidad de la musicase dejaba oír entre colores vivos, paredes chillonas envoltorio de su desayuno, tranquilidad desgarrada por elestridente sonido del triturador de café.
Entreacto acordado por las manecillas del reloj, compartía en soledad con un bolígrafo charlatán, desistió escribiendo los recuerdos de su mente en servilletas de papel al finalizar la competición de los segunderos.
Su mente trazaba rasgos deseados, recordados en cada instante.

de vuelta

Ruborizada por el roce de los rayos de sol la luna se impulso hacia el cielo; le acompañaba en el amargo recorrido de vuelta mientras jugueteaban entre las curvas que el asfalto hacia en la montaña, recordando los besos que dejaba atrás esperaba el consuelo de la luna ella juguetona le esquivaba en el serpentear del camino.

amarillas

Apresuraba sus pasos, esquivaba peligrosamente obstáculos humanos situados en las aceras, señoras con carritos, carritos con niños i niños sin señoras. La prisa provenía de la necesidad de contacto con su voz, imaginaba que si no llegaba a tiempo ella desaparecería sin dejar rastro ello le entristecía.
Al doblar la esquina permaneció unos segundos quieto, asombrado por lo que veía su respiración agitada resonaba con fuerza en el eco de la calle, miles de flores caían sobre el asfalto i sobre todo lo que allí se encontraba, un manto amarillo pintaba toda la travesía, “mimosas creo que les llaman “ pensó. Lentamente intentando no borrar la imagen atravesó la calle, por encima de las flores comprobando a cada paso que el cuadro restaba en las mismas condiciones.
Un automóvil rugió al ponerse en marcha, cuadrado de chapa con ruedas i no se cuantos caballos de vapor destrozaba la nevada amarilla al arrancar a toda velocidad, las flores con inteligencia gravitatoria salieron despedidas hacia el cielo para volver a rellenar los huecos que ocupaban, el llego tarde, no escucho su voz.

despedida

cada vez que se veian , passaba lo mismo el le regalaba su botin i ella le obsequiaba con un beso. Hoy cambiaron las cosas, la falta de rosa parecia negar en un principio el beso, ella se lo regalo.